Congressos i discursos

Els discursos de cloenda dels congressos del PP de Catalunya i d'Unió Democràtica tenen, com és habitual, una certa solemnitat però, a parer meu, cauen de vegades en contradicció, no ja entre allò que es proclama i l'actuació posterior, sinó entre els mateixos termes dels discursos.

En aquestes declaracions, per exemple, es va afirmar que defensar la sobirania o la independència de Catalunya és fomentar la divisió entre els catalans. O sia, que reclamar allò que els ciutadans han expressat votant unes opcions que han esdevingut majoritàries al Parlament de Catalunya és provocar la desunió i, en canvi, defensar aferrissadament allò que proclamen els que representen una minoria dels vots és afavorir la unió. Curiós, oi?

Una segona i evident contradicció és aquella que consisteix a afirmar-se políticament catalanista però en cap cas nacionalista, perquè això darrer ha estat històricament perniciós i ha provocat el conflicte entre col·lectivitats. I els que afirmen això també es manifesten acèrrims defensors de la Constitució Espanyola actualment vigent, la qual en el seu article segon afirma que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola” i en el seu article vuitè que “les forces armades tenen com a missió defensar-ne la integritat territorial”. Qui són els que realment són nacionalistes i, a més si cal, amb acompanyament agressiu i d'ús de la força?

Una tercera consisteix a no reconèixer els més de trenta anys d'un Estat de les autonomies que es va crear per rebaixar les aspiracions de les úniques realitats nacionals que reclamaven des de feia dècades i segles un autogovern suficient. I que, si es va acceptar la nova Constitució del 1978 per les forces socials i polítiques de Catalunya, va ser per la manera com es va produir la transició tenint en compte l'amenaça constant dels poders fàctics del franquisme. El Partit Popular, per exemple, és l'hereu d'Alianza Popular, que va ser el partit que varen fundar els exministres de Franco. És sobre aquests precedents que es pot construir autènticament la democràcia?

I si parlem d'Europa ens trobem que fa més de vint anys els organismes europeus varen aconsellar que la línia de gran velocitat prioritària a l'Estat espanyol, per racionalitat econòmica, havia de ser la connexió amb França i l'arc mediterrani. Doncs es va fer el Madrid-Sevilla el 1992, s'han construït quantitat de noves línies per tota la Península absolutament inutilitzades i l'arc mediterrani encara s'ha d'acabar. És aquesta la racionalitat econòmica espanyola i l'europeisme del poder de l'Estat?

Hi ha encara una contradicció que fa referència al sentit adequat de les paraules. Es diu que la contribució del 8,5% del PIB català que se'n va i no torna és deguda a la solidaritat. La paraula solidaritat vol dir que algú, disposant dels seus propis recursos, en cedeix una part a algú que considera que ho necessita més que ell. Però, quan aquests recursos no es tenen abans de poder-ne disposar, no es tracta de solidaritat, sinó simplement d'espoliació.

I no s'acaba d'entendre el debat en el darrer congrés d'Unió Democràtica. I estem encara en el sentit dels termes. La diferència clàssica entre federació i confederació és que en aquest darrer cas la sobirania la té el territori confederat, a diferència de la federació, en la qual la sobirania recau en l'estat, que en el seu interior té territoris federats. Per tant, el país confederat decideix lliurement el seu estatus, és a dir, té reconegut el dret a l'autodeterminació per decidir, si cal, la separació i constituir-se en estat propi. No veig, per tant, el sentit del debat. D'altra banda, si fem apel·lacions al realisme, cal reconèixer que és tant o més difícil que Espanya accepti la confederació interna que no pas que accepti una Catalunya independent.