Indagadors, amb Déu o sense
Entre juliol del 2011 i gener del 2012, Villatoro i Torralba escriuen quaranta cartes a manera de cascada, en un debat continuat fet des dels diversos punts geogràfics on els porta la feina o el lleure
El fet d'intervenir en una presentació del llibre Amb Déu o sense, editat per Fragmenta, m'ha motivat a fer una doble lectura d'aquest recull de quaranta cartes creuades entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro, un cristià i un agnòstic que intercanvien opinions sobre el fet de Déu i les moltes preguntes que genera. Una literatura epistolar entre dos homes de fina escriptura que intenten anar a fons en les seves profundes conviccions, però que ho fan amb gran polidesa, mentre descobreixen que en la raça humana no hi ha veritats absolutes i que, un i l'altre, són més indagadors que no pas tancats en les pròpies petites o grans creences.
Entre juliol del 2011 i gener del 2012, Villatoro i Torralba escriuen quaranta cartes a manera de cascada, en un debat continuat fet des dels diversos punts geogràfics on els porta la feina o el lleure, de tal manera que participen, i participem, de la quotidianitat de les seves vides i de les preocupacions immediates, socials i/o polítiques, que també contribueixen en el debat de l'existència, o no, de Déu.
Movent-se en els territoris de frontera, Torralba escriu que “tots els homes tenim creences... però les creences no són certeses”, i poc després Villatoro provoca amb un “l'home va crear Déu a imatge seva”, una afirmació sostinguda en la llarga tradició agnòstica. Encara, el teòleg es pregunta “si no hi ha Déu, tot està permès?”, i el seu interlocutor reclama “construir una ètica sense Déu. És a dir, una norma de conducta, una distinció entre el bé i el mal, entre allò que no es pot fer i allò que s'hauria de fer, sense fonamentar-la en la divinitat”. L'epistolari entra en el debat en la plaça pública –magnífica imatge– i en els grans interrogants de la mort, la bellesa, el mal i la transmissió de les conviccions. Al rerefons, el pes de la cultura cristiana en el món occidental i la seva incidència en el dia a dia de la nostra manera col·lectiva de ser.
Quan tot sembla més o menys consensuat, des de les realitats divergents però respectuoses, Villatoro envia una càrrega de profunditat i es pregunta, i pregunta, “existeixen els cristians?”, ja que “quan algú em diu que és cristià, si vull saber coses essencials sobre les seves conviccions, necessito adjectivar aquest cristianisme, necessito fer-li més preguntes”. Talment, Torralba contesta i argumenta, però ell mateix reconeix que el conjunt de veus que haurien de formar una perfecta polifonia ben harmònica, moltes vegades es presenta com una cacofonia de confrontació. Com passa entre els grans i els petits partits polítics –d'això n'havien parlat en cartes anteriors–, com més gran es fa el partit, més ha de renunciar a fer gala d'alguns principis ideològics: cohesió o expansió, i el constantinisme va apostar per la segona. Existeixen els cristians?; una pregunta a la qual tant es pot donar una resposta afirmativa com una de negativa, quan compartir la vida sacramental no és suficient per oblidar les diferències en el comportament social ni en el compromís polític.
En la pràctica, tots dos comunicadors parlen de territoris que s'han de conquerir: la necessitat d'una litúrgia laica; la dignificació del comiat mortuori del no-creient; el debat polític en un context laic; la denúncia de tot fonamentalisme, d'un i altre signe, i, sobretot, la capacitat de dialogar obertament, des del respecte a totes les creences. Torralba i Villatoro exemplifiquen els molts camins de trobada entre indagadors del què i el perquè, a partir de les pròpies creences o increences.
‘Amb Déu o sense' és un llibre molt recomanable, útil per a creients o no que tinguin ganes d'aprofundir en les grans preguntes de la vida.
