Generació ‘ning-ning‘

Diumenge que ve, les campanes de més de cent esglésies del Ripollès, de la Garrotxa, d'Osona i de la Selva –a més de les de dues catedrals, com a mínim– repicaran al mateix temps per recordar el 110 aniversari de la mort de Mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha un rector, però, a qui li han ben tocat allò que sí que sona: el de Santa Seclina (Caldes de Malavella). Tal com va informar el nostre diari, els Mossos de Santa Coloma de Farners han detingut uns joves per haver serrat la campana d'aquella ermita, haver-la estimbat daltabaix, haver-la especejat amb una radial i haver intentat vendre-la per la zona. No és pas original, la bretolada: ja havia passat a Quart. El nom Seclina (o Ceclina) és una derivació de Seculina, i aquest ve de Sigolena. Així es com es deia una dama molt reial del segle VII, primera abadessa del monestir de Troclar que hi havia prop d'Albi. Les restes de Sigolena reposen a la catedral d'aquella ciutat occitana. El fet que hi hagi culte seu no solament a Occitània sinó també a França (Metz, per exemple) ens ajuda a explicar que avui dia, si no queden tantes dames que siguin d'estirp royal, sí que n'hi ha unes quantes que es diuen Segolène. I si tenim en compte que ens la trobem també al nord de Portugal, qui sap si algun especialista en hagiografia ens podria confirmar que la seva fama va arribar a Catalunya pels camins secundaris de Sant Jaume. L'ermita de Santa Seclina és més aviat modesta i la campana despenjada brutalment no tenia pas més de cinquanta anys. Però, home, tampoc no era qüestió de provocar-li un final tan, diguem-ne... precipitat. Un acte tan bàrbar hi sembla sobrer, no? Al capdavall, el lloc és una etapa del popular pelegrinatge de Tossa a Santa Coloma de Farners... Però tot el que hem evocat és d'algun interès per als joves que despengen campanes i les trossegen? I ca! Verdaguer? Sigolena? Edats mitjanes? Ells van a la seva, amb un parell a l'entrecuix –que ningú no els despenjarà–, un cubata de més i un llibre de menys. Fa segles, com que les campanes espavilaven els tocatardans, foragitaven les tempestes i cridaven a la pau, aquests propòsits s'inscrivien al bronze que el batall feia ressonar: “Excito lentos, dissipo ventos, paco cruentos...”. Avui s'hi hauria d'afegir: “Et tolero tontos.” Sí, ja sé que això no és ben bé llatí, però a ells què els importa?