Venim d'una Església de màrtirs i vivim actualment en el si d'una Església que ens martiritza amb els seus escàndols. L'escàndol més gros és que ja no hi ha res que ens escandalitzi. Estem saturats de veure coses que sembla que no puguin ser. I són. Però preferim no veure-les. I amb això sol, ja en fem prou per dir que no són veritat. Coses que s'inventa la premsa. Coses dels enemics de l'Església, que en té molts. I és veritat, però tots són dins. I ocupen càrrecs en el Vaticà. No és cap secret que els engranatges de la cúria grinyolen. I que la cúria sencera no es pot permetre el luxe de ser sincera. Els altres luxes, se'ls pot permetre tots. Però, com tothom sap, sempre volem el que no tenim. La cúria no pot dir el que pensa. Ni és pensable que digui el que realment pensa. Estem governats per la cúria, però no sabem qui la governa. El papa, per descomptat, no. Manava més abans que no pas ara. I el mateix cal dir pel que fa a estar informat: n'estava més abans que ara. Abans de ser escollit, ja sabia que seria papa. Ara que ja ho és, no sap qui serà el seu successor. Només sap (perquè no pot no saber-ho) el successor que voldria. Però també sap que, si ho manifestés obertament, seria contraproduent. És millor callar.

Però el cas és que, ho manifesti o no, els cardenals de la cúria saben prou bé el successor que Benet XVI voldria. I saben millor que ell si té o no possibilitats de pujar al soli, d'asseure's a la càtedra de Pere. Perquè depèn d'ells. I ells, arribat el moment, dependran de l'escollit, el qual, inevitablement, una vegada escollit passarà a dependre dels mateixos que l'han escollit. No menys que dels que ell esculli per ocupar els càrrecs de més responsabilitat en la cúria, un món envitricollat com el que més. Però perquè vol. Perquè ja li està bé de ser com és. La cúria sempre ha sigut complicada: el non plus ultra de les Corts reals, la més ostentosa i barroca. Refractària a ser reformada i al·lèrgica als canvis. No hi ha cap institució en tot el món que vagi tan sobrada de càrrecs inútils, de personatges purament decoratius, d'uniformes de gala de tots els colors, de privilegis hereditaris, de títols honorífics, de càrrecs anacrònics, de títols ancestrals, de feines tan exòtiques com furrier major, gran responsable de les cavalleries, guardià de la tiara, coper major, portador de la Rosa d'Or, comanador del Sant Hospici, prelat domèstic (i sense domesticar), majordom, mestre de càmera, etcètera, etcètera. Necessitaríem un llibre per explicar la cúria. I després d'explicar-la tota, continuaríem sense entendre-hi res. Aquesta és la gràcia. Algú entén que, havent-hi tants prínceps de l'Església, en el Vaticà, no sigui possible trobar una princesa en cent quilòmetres a la rodona? I algú entén que el papa sigui Sa Santedat, cap de l'Església catòlica i alhora cap d'estat de l'estat més petit del món, teocràtic, sense nació pròpia i, tanmateix, l'únic estat del món que té representants en totes les nacions del món? No, no és fàcil d'entendre. Ni cal. Perquè, com més un s'hi esforça, menys ho entén. Però, en canvi, s'explica que una meravella així necessiti ser governada per una altra meravella, com la cúria que hem intentat descriure sense pretendre esgotar-la. Esgotar-la és impossible. Perquè és ella que ens esgota. I encara més: ens supera. És com si, després de llegir les tres parts de la Divina Comèdia, un es trobés de sobte amb una quarta part, síntesi de les altres tres: el tron pontifici (cel, infern, purgatori i la cúria romana), on tot es dóna cita. En mans dels integristes, la cúria romana és més megalòmana que mai. Més ambiciosa que mai. Més àvida de poder que mai. Per a més glòria del papa. Entri al parc temàtic del representant de Déu a la terra. Entri i vegi que tot és gràcia, llevat de l'entrada (100 euros). Visiti la secció monogràfica dedicada al diner: no es pot servir Déu i el diner, però se'l pot servir amb el diner. Entri en el banc de l'Esperit Sant i saludi el banquer de Déu. Confiï el seu diner negre a l'home de la sotana blanca. Prengui nota de les inversions religioses de la màfia i el narcotràfic. Però, sobretot, no es perdi la coreografia dels alts dignataris de la cúria i dels seus lacais. Vegi com competeixen per servir el papa, bé sigui el papa feliçment regnant, bé l'altre, el papable, feliçment cavalcant a l'ombra. O bé tots dos, com el majordom de Benet XVI, un doble agent, fidel i previsor. Tot sigui per a més glòria del papa. Amén.