No tan sols nacionalistes de tota la vida, sinó també tebis nacionalistes de conveniència, independentistes no nacionalistes, socialistes federals tips de no trobar eco enllà de l'Ebre, adolescent febrosos a la recerca de l'absolut, vells comunistes irredempts que retroben l'absolut... A Catalunya, l'onada independentista creix, alimentada per les evidències: la vulneració del pacte constitucional i del pacte estatutari, la pervivència a Espanya d'una cultura política imperial que no admet cap perspectiva plurinacional, la incapacitat de la política (sempre amb la mira en el curt-mitjà termini electoral) per canviar aquesta cultura difusa amb una acció de llarga durada, la desproporció inacceptable del dèficit fiscal, la priorització de l'AVE sense passatge enfront del Corredor Mediterrani, etcètera. Una onada que ve alimentada també per una gernació d'intel·lectuals orgànics de la causa, tan estesos i efectius, tan hegemònics, com ho havien estat, en el passat no tan llunyà, els intel·lectuals d'inspiració marxista.
El desencadenant no ha estat l'èxit nacionalista, sinó el fracàs federalista, és a dir, en primer lloc, el fracàs del PSC. El socialisme català s'havia cregut el model federal per a Espanya i n'havia fet un convincent apostolat. Ep!, no pas qualsevol model federal, sinó el del federalisme plurinacional, el que propugna la transformació de l'Estat espanyol en un estat plurinacional, amb el ple autogovern de les nacions que inclou, acompanyat d'un esquema descentralitzat per a les regions. Bona part de Catalunya s'ho havia cregut, una infinitat de bona gent, sensata i raonable.
Per això, va ser el govern tripartit el que va emprendre el repte del nou Estatut, mirant al sostre alt de la Constitució, d'acord amb Zapatero en el primer tram, quan aquest es proposava assolir la pau al País Basc i l'aliança amb el nacionalisme basc i català d'esquerres, cap a un nou estadi, el de l'Espanya plural. Això, però, va donar lloc a una ofensiva espanyolista sense precedents en la democràcia recuperada, de signe antisocialista i anticatalà alhora. De seguida, les enquestes, amb la caiguda vertiginosa del PSOE, van posar de manifest el caràcter utòpic de l'intent de Zapatero en el curt termini, perquè topava amb l'espessor de la cultura difusa espanyola, impregnada de nacionalisme excloent, només modificable a llarg termini. Així va ser com es va imposar la marxa enrere del PSOE, fins donar per bona la regressiva sentència del Tribunal Constitucional, convertit en tercera cambra legislativa amb majoria ultramuntana. Es posava novament de manifest, de manera insospitada i clamorosa, l'històric desnivell entre Catalunya i Espanya en el terreny de la cultura política. D'aquesta manera, es produïa el fora de joc del PSC i de tot allò que respon al supòsit invers, a les bones intencions federalistes.
Però on va l'actual onada? D'entrada, el pensament únic és perillós per definició: l'ou de la serp el cova l'absolut, sigui el de Déu, el de la Revolució o el de la Nació. Hem après, d'altra banda, que la nació és sobretot el consens bàsic de la ciutadania al voltant d'una visió que la uneix i que la identifica. Fins ara, aquest consens s'havia situat en el catalanisme d'intensitat mitjana, no independentista. Pot ser-ho la causa independentista, en un país en què més de la meitat de la seva població és catalanoespanyola i en plena avaria de l'ascensor social? L'espanyolisme que vol l'extinció de Catalunya i de la seva llengua ha tingut sempre un desideràtum: fracturar el poble de Catalunya. Si tibem el llençol de la pàtria comuna cap a l'independentisme, no estem deixant la resta al descobert?, no l'estem posant a l'abast dels qui volen instrumentalitzar-la contra Catalunya? No deu ser que els unitaristes fan separatistes de manera premeditada i no paradoxal? Catalunya no hauria de fer el camí del País Valencià.
Comentaris
Senyor Font, pensament únic? fracturar Catalunya? vol dir que els independentiste s, malgrat i ser majoria, ens hem de resignar a seguir amb l'status quo de submissió a Espanya per a no "fracturar el poble"?
Vol dir que es pot fer un pas d'aquestes característiques sense un ampli consens com el que tenim ara?
Què proposa aleshores, que posposem la independència enfonsant-nos cada cop més el les desigualtats socials i eixamplant aquesta fractura o que arribem a la independència i com a mínim tinguem el luxe de poder cometre els nostres errors i no haver de pagar pels dels altres?
Jo no veig massa paral·lelisme amb el País Valencià però aquí i al País Valencià el que cal és més defensa decidida contra els atacs d'Espanya i menys badar, que això sí que beneficia a Espanya.
Realment es pensa que Espanya actua de forma premeditada per a crear independentiste s? em sembla que no els entén. No poden evitar fer el que fan. Senyor Font.
Albert el que cal és decidir, i fer-ho aviat, si volem estar al cul de sac espanyol o sortir per tenir un país d'excelencia. Amb els espanyols ja sabem el que tenim, espoli, impagamanets, incompliments, maltractament i sobre tot miseria, amb la independència, tot i corre riscos, potser tenim un millor futur. Exemples en tenim, Nordamerica, Austràlia, Estonià, Lituània, Montnegre, Ceylon, i tant d'altres i que se s'àpiga mai d'aquests països ha volgut tornar ha ser una colònia. Ales propères eleccions, com sempre tú decideixes, o Espanya o Catalunya, les dues coses són impossibles. Les dues són possibles si qui decideix és Espanya, tu mateix.
les seves mancances. No se si ens en sortirem, però val la pena intentar-ho
El batiburrillo d'aquest senyor no hi ha per on agafar-ho. Que parla? Que vol dir? No se si és independentista o unionista...No se si el que li dol que Espanya vulgui amarrar a Catalunya o que vulgui desfer-se d'aquest llast...I és que, al final, l'article és un mirall de la realitat del pensament català. Per cert, el del corredor mediterrani ja comença a ser fastigós. Tothom sap que aquesta és la infraestructura que es farà. El que sembla absolutament canalla és que es pretengui que altres territoris ni tan sols puguin reivindicar altres opcions que els afavoreixin mes. És patètic.
I hi ha un altre problema que no aborda directament però que s'intueix en les cantonades del text. Si es fonamenta una posició independentista des d'una òptica econòmica ha d'haver-hi quilòmetres de distància. I això en el segle XVIII, no ara. M'explico, les independències de les colònies d'ultramar, tant les castellanes com les angleses, es van sustentar sobre la teoria de l'espoli econòmic de la metròpoli. El problema de Catalunya és que no hi ha distància i que, a més, està absolutament implicada en el desastre econòmic d'aquest país, incloent balafiaments i equivocades polítiques estatals impulsades per genis catalans (o dels països catalans) de l'economia.
No, home, no. La pàtria comuna és la democràcia i la llibertat, els drets civils i els socials. Si els catalans ens l'atorguem uns als altres, el dret a exercir la democràcia vull dir, tota la resta és sobrer. Aquest és el coixí de confiança mútua i que és lleig que uns neguin perquè, cadascú des de la seva opció, tots volem el millor per a tots. O no?
Pobre Font, 40 anys essent l'intelectual orgànic del PSC per arribar a la misèria intelectual més profonda, ja no sap de què parlar i es fot en terreny d'altres... Que no tens alguna revolució pendent per anar-te entretenint? que perilla el teu pessebre? Però si fins i tot el botifler periquito del Ramoneda ja també es declara in-inde-indepen dentista!
Una cosa ha quedat clara: en el cas de Catalunya, l'autonomisme s'ha tornat ranci i putrefacte. Els seus defensors (CyU, PSC-PSOE...) ja no saben com fer-s'ho per mantenir-lo artificialment viu. Si baden una mica més, la funerària se'ls endurà juntament amb el cadàver.
El que està clar fins avui és que els unionistes sí que són de pensament únic i que van units (valgui la redundància) i que de moment s'estan sortint amb la seva. En canvi, els que sempre hem anat dividits i priroritzant altres alternatives "pel bé d'escanya" o jo no sé de qui, som els catalans de veritat, els que volem que Catalunya torni a gaudir d'independència per poder fer les coses ben fetes, o si més no, a la nostra manera que segur no serà mai tan irracional com l'espanyola.
Els catellanoparlan ts habituals podran seguir-ho fent en una Catalunya independent. Es seguirà ensenyant a l'escola com ara i la majoria de població seguirà sent bilingüe com ara. Jo sòc castellanoparla nt, no tinc cap problema, malgrat el català serà l'única llengua oficial. Per la resta no hi haurà diferències seguiran sent ciutadans de primera com ara. Quin és el problema de fractura? Que una part menor com a mínim al 50% es senten espanyols (més que catalans). No passa res jo no em sento espanyol i bè que hi visc i parlo en castellà a Catalunya i Espanya.