De l'estat autonòmic a l'estat propi

Catalunya viu un període de transició en què es deixa enrere l'intent d'aconseguir el seu reconeixement nacional dins de l'Estat espanyol i en què ha entès que no hi ha altra opció d'aconseguir la supervivència i la plenitud de la nació si no es té un estat propi. Tota nació necessita un estat; l'Estat espanyol no només no ens respecta, no ens protegeix... sinó que clarament ens perjudica. Per tant, Catalunya necessita un estat propi. La consciència d'aquest fet, que va esdevenint majoritària a bona part de les elits polítiques, és la novetat del catalanisme a començament del segle XXI.

La sentència del Tribunal Constitucional al recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular i pel titular del Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica, a l'Estatut d'Autonomia del 2006 representa, pel catalanisme polític majoritari, el final de l'estat autonòmic. Aquesta sentència posa fi a les ambigüitats constitucionals i diu clarament, d'una vegada, que Espanya no vol ser plurinacional. Es posa fi al pacte de la transició dels anys setanta: la contribució a l'estabilitat política espanyola a canvi de reconeixement nacional català. La resposta immediata a aquest cop de porta del TC va ser protagonitzada per la ciutadania del nostre país amb la massiva, cívica i contundent manifestació liderada per Òmnium Cultural, el 10 de juliol del 2010.

A aquest fet, cal afegir-hi que la greu crisi econòmica que pateix Catalunya, el conjunt de l'Estat espanyol i d' Europa ha fet aflorar amb més força que mai el greu dèficit fiscal que pateix el nostre país des de fa dècades. La gran diferència entre el que el nostre país aporta al conjunt de l'Estat i el poc que rep a canvi, que és un fet inèdit a àmbit d'estats compostos, limita enormement les possibilitat de creixement de les empreses del nostre país i perjudica clarament el benestar dels catalans.

Cal conscienciar que el que està en joc és la supervivència de la nació. El que sabem segur és que si continuem amb l'actual situació de manca de reconeixement nacional (lingüístic, cultural, polític...), per un costat, i amb l'asfíxia financera que ens imposa l'Estat espanyol, per un altre, Catalunya, com a nació, acabarà desapareixent. Per tant, ara és l'hora de la política. El repte del moment polític actual, el repte de la transició de l'estat autonòmic cap a l'estat propi, és que una idea que va sent majoritària a una bona part de les elits catalanistes ho acabi sent a la majoria de la societat. Cal arrossegar cap a aquesta necessitat aquelles elits (polítiques, econòmiques, industrials...) que encara no han fet el procés de maduració personal.

I de forma paral·lela, per aconseguir-ho, també cal explicar, convèncer la ciutadania, que no estem contra ningú, sinó a favor del que hem estat. Que es tracta d'un procés de dignitat nacional. Que tan sols demanem el que han demanat els altres pobles, continuar sent. Una de les grans virtuts del catalanisme ha estat i és que sempre ha anat lligat a la democràcia. I la democràcia és un joc de majories i de minories. I, per aquest motiu, malgrat les grans dificultats que representa aconseguir un estat propi (les pors d'uns; les amenaces d'altres...), la gran esperança és conscienciar-nos que el futur del nostre país depèn de nosaltres. La necessitat de construir una majoria social, que posteriorment esdevindrà política, a favor de disposar d'un estat propi que ens permeti continuar sent catalans.