Em trobo un amic arquitecte, li pregunto com va tot, i quan esperava una resposta negativa i taciturna com la que em va donar fa un parell d'anys, em diu “molt bé”. Com se sap, la crisi s'ha acarnissat en el sector de la construcció, molt culpable de la situació en què ens trobem. Els seus professionals han vist aturada l'activitat, entre ells els arquitectes. L'última vegada que havia trobat l'amic era un professional que no rebia encàrrecs, que no exercia l'ofici, que no feia caixa. Què ha passat de llavors ençà? M'explica que com que la gent segueix necessitant cases on viure que no siguin les cases ara ja del tot inservibles que es van aixecar en l'època de l'eufòria, ell ha creat una empresa que prescindeix d'intermediaris i converteix els clients en promotors. Busca els terrenys, que han baixat molt de preu, dibuixa les cases i un equip tècnic fa que s'aguantin. Ell i l'equip: cobren menys que abans? I tant, però qui no cobra menys que abans?

Em diu: “Vols que t'expliqui un conte?” El conte que m'explica és una paràbola. “Els arquitectes comencem a sortir del túnel al qual vam entrar al 2007. Només que un cop a l'aire lliure ens hem trobat a Groenlàndia. Les tomaqueres que havíem carregat al cotxe no ens serveixen de res. Tampoc serveix que ens vingui de gust un pollastre perquè a Groenlàndia no hi ha pollastres. Com que bé hem de menjar, hem fet un forat al gel i hi hem trobat aigua. Hem posat un esquer a l'extrem d'un fil i notem que piquen. Què serà? Un lluç? Un llobarro? Estirem, i és una foca. Com es cuina una foca? Com es menja? Ara estem aprenent a cuinar i menjar foques. M'has entès?” Em sembla que t'he entès perfectament i trobo admirable un arquitecte amb aquesta capacitat de fabulació per descriure els nous temps. Quants anys tens? “Quaranta-set. Els dos últims, viscuts del sou de la dona mentre rumiava i invertia en la nova empresa.” Ara l'amic arquitecte fa unes cases a Cabrera de Mar i unes altres a la part alta de Tarragona. “L'altre dia se'm va oferir un lampista que em va venir a veure amb un Mercedes. També un pintor que em demanava sis mil euros per pintar un pis. Els vaig aviar: torneu quan hàgiu arribat a Groenlàndia.”