Si el llenguatge corporal és indicatiu d'alguna cosa, les imatges del president del govern espanyol Mariano Rajoy en la seva gira mundial són prou explícites del paper que reserven a Espanya les potències mundials. Presentat com a primer ministre de les Illes Salomó i pujant a l'estrada amb aquell aire despistat perquè no es va assabentar de res; donant l'esquena al president Obama quan aquest es va acostar a saludar-lo en un gest que semblava de suport i que va acabar com el rosari de l'aurora perquè Rajoy no va saber què fer després d'una freda encaixada i es va limitar a girar-se, com si no hagués conegut el president nord-americà; o com a comparsa de la foto dels quatre governants europeus, amb Hollande més de protagonista que Merkel i un Rajoy que semblava el Julio Iglesias del anys seixanta quan no sabia on posar les mans quan estava damunt l'escenari. Rajoy ha mostrat a escala mundial el que a escala espanyola li va permetre arribar a president del govern. Ell passava per allà i va estar sempre al lloc adequat en el moment oportú. Quan Aznar no volia un pes pesant per substituir-lo, Rajoy era el personatge ideal perquè Rato o Mayor Oreja (uff!!!) tenien idees pròpies. Diuen de Rajoy que ell vol viure tranquil, fumar havans i veure futbol, i potser per això quan es va adonar el 2004 que podria arribar a president del govern espanyol li cara li va canviar. La seva actitud després dels atemptats de l'11-M no agafant el toro per les banyes i deixant la comunicació i l'acció política en mans d'Acebes i Zaplana li va fer perdre les eleccions, i set anys després les va guanyar per majoria absoluta a força de ser el Don Tancredo de la política. No fer gaire res i deixar que Zapatero li regalés la presidència.
El paper d'Espanya a Europa és ara el mateix que fa Rajoy quan està amb els líders europeus. No hi ha barcos ni honra i la fatxenderia no impressiona Brussel·les ni enganya els espanyols. Doncs ara és el moment de Catalunya. Fa bé, el president Mas, d'anar als EUA i explicar Catalunya. I ha de fer el mateix a Europa. En aquesta Europa dels estats, alguns pesen menys que mai, i això Catalunya ha d'aprofitar-ho. Que digui el que vulgui Espanya, però hem de mirar cap a Europa perquè la llibertat ens ha de venir del nord.
Comentaris
(Doncs... en primer lloc, i vista la tendencia contraria que va prenent cos en la seccio d'Opinio, agraeixo al senyor Grau que permeti fer comentaris al seu article. Fi de 'l'off topic' / Em sembla que si "la llibertat ens ha de venir del nord", ja podem esperar sentats. En contra del que ens han volgut fer creure il.lustres liders, professors i catedratics independentiste s -que fins i tot n'han escrit llibres 'argumentant-ho '-, la Comissio Europea ha deixat clar (30-05-2012), en resposta a Joan Carretero, el que era una evidencia: a) En cas de secessio, els catalans deixariem de ser ciutadans de la Unio Europea, perque nomes ho son els ciutadans dels estats membres. b) En cas de secessio, Catalunya no seria reconegut com a nou Estat membre per ampliacio interna de la Unio, sino que la situacio s'hauria d'abordar dins l'ordenament juridic internacional / Una vegada mes -i no ho dic pel senyor Grau, sino per determinats liders-: l'engany no ajuda l'independentis me)
Doncs...podriem dir que si la llibertat no ens "vindrà" del Nord, el que és evident és que els catalans ens l'haurem de "guanyar" - l'haurem d'anar a cercar i assolir - TAMBÉ al Nord. Dic també, perquè, crec que, primer de tot, l'hem de guanyar a casa nostra, dins de Catalunya i, molt especialment, DINS DELS NOSTRES CAPS I DELS NOSTRES CORS. Si volem, podrem.
Salutacions cordials,
Que vagin esperant els que pensen que la llibertat ens ha de venir d'algun dels punts cardinals.
Efectivament la lllibertat ha de venir en primer lloc de nosaltres mateixos, i encara que ens anem fora de la Unió Europea en un primer moment, cosa que dubto, s'ha de lluitar per ella. Ni el món s'acaba a la UE, ni d'altra banda crec que a Espanya l'interessi econòmicament i a mig terme un veí fora de la Unió
Cagada pastoret senyor Grau si hem d'esperar res de fora, tal com ja apunten els meus co-comentariste s...
Doncs certament no hem d'esperar que la llibertat ens vingui d'enlloc, ens l'hem de buscar i guanyar (si és que realment la volem...). És cert que l'independentis me ens va fer creure que dins d'Europa tot seria més fàcil, però, Sr Toluges, tampoc ens vulgui fer creure vostè el que no és. El comunicat de la Comissió diu textualment (traduït, es clar...): “No existeix cap base jurídica en els Tractats de la UE que permeti que legislació secundària abordi les conseqüències d’una secessió d’una part d’un Estat membre. En cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordenament jurídic internacional.” Vostè, i qui vulgui, pot fer les seves pròpies interpretacions, però aquí no diu “Catalunya no seria reconegut com a nou Estat membre per ampliació interna de la Unió”. A més, queda clar que “la solució s’hauria de trobar i negociar”.
La independència, es un dret que no es regala, es conquereix ! si no ho fem es que no la mereixem !
Winston Smith (Buenos Aires), la resposta de la Comissio Europea no diu nomes que "la solucio s'hauria de trobar i negociar", sino que tambe indica on s'hauria de trobar i negociar: en "l'ordenament juridic internacional". O sigui, en cas de secessio, primer s'hauria de resoldre la situacio en base al dret internacional, es a dir, s'hauria d'aconseguir que Catalunya fos reconeguda com entitat juridica -imprescindible per signar acords i tractats- per la comunitat internacional (estats). I mentre, Catalunya estaria fora de la Unio perque, logicament, cap entitat sense estatus juridic en pot ser membre. I un cop Catalunya sigues reconeguda com entitat juridica, especialment per les grans potencies i pels estats membres de la Unio -i aqui tenim un gran problema: l'oposicio (com a minim) d'Espanya- seria el moment de parlar amb la Unio Europea.
Sr Toluges, no cal que em digui què diu la Comisió, ja ho he publicat jo que ha de ser "dins de l'ordenament jurídic internacional". Però això és una obvietat, si Catalunya, o cap altre territori, vol independitzar-s e, ho ha de fer dins la legalitat. El full de ruta que vostè descriu és el seu full de ruta. A hom se li acuden altres opción, però no són més que opinions. El que jo vull deixar molt clar és que la UE mai s'ha pronunciat en contra (ni els seus tractats contemplen ni en positiu ni en negatiu) d'una ampliació interna. Mai ho ha fet, ja que encara no ha estat necessari, de moment només ha fet que llençar pilotes fora. Quan arribi el dia (si es que arriba...) que algun territori europeu ho demani, aleshores veurem que passa, de moment, tant vostè com jo, com qualsevol altre, està dins el terreny de les especulacions...
...gaudint de la nostra condició de ciutadans europeus. Qualsevol intent de "veto" d'aquesta mena seria obviament un "abús de dret" i un acte de mala fe per part dels "membres" de la UE que ho volguessin fer. Per acabar, recordem que si Catalunya s'allibera d'Ecscanya (mitjançant una secessió, com diuen ells, o de l'exercici del dret a l'alliberament nacional, com diem nosaltres), el que quedi d'estat ecspanyol, vulgui o no vulgui, també HAURA DE RENEGOCIAR ELS SEUS "TRACTATS" INTERNACIONALS (inclosos els comunitaris).
Salutacions cordials,
Winston Smith (Buenos Aires), ara com ara, la UE no contempla "l'ampliacio interna" i ja ha dit com es tindria de resoldre la questio: la legislacio comunitaria no permet intervenir en el cas de secessio i s'hauria de resoldre a nivell de dret internacional, proces que ja he explicat. Un altra cosa es que voste prefereixi ignorar la realitat i esperar al (perillos) "veurem que passa".
(1) Xavier Campos Ballester (Gix), la Cort Internacional de Justicia, en el Dictamen sobre Kosovo, diu que "no es necessari, en el present cas, resoldre la pregunta de si fora del context de territoris no autonoms i pobles sotmesos a domini i explotacio extrangera, el dret internacional a la autodeterminaci o confereix a una part de la poblacio d'un estat existent, el dret a una part d'aquest estat i, si es aixi, en quines circumstancies". Sospitosament, la Cort reconeix el dret a l'autodeterminaci o en un cas -el de territoris no autonoms i pobles sotmesos-, pero evita pronunciar-se sobre el cas que seria assimilable a Catalunya. Si el dret d'una part d'un Estat a independitzar-s e fos tan clar, la Cort no hauria fet aquesta distincio.
(2) Mes: la Recomanacio general 21 del Comite per a l'Eliminacio de la Discriminacio Racial relativa al dret a la lliure determinacio adverteix que "el dret internacional no ha reconegut el dret general dels pobles a declarar unilateralment la secessio d'un Estat. En aquest aspecte, el Comite segueix els principis expresats a l'Agenda per la Pau de l'ONU. Aixo no exclou -acaba el Comite- la possibilitat d'arribar a acords negociats lliurement per totes les parts".
(3) L'Agenda per la Pau a la qual fa referencia el Comite diu el seguent: "Les Nacions Unides no tanquen la porta [a nous estats]. No obstant aixo, si cada grup etnic, religios o linguistic pretengues formar un Estat, no hi hauria cap limit a la fragmentacio, i la pau, la seguretat i el benestar economic per a tots encara serien mes dificils d'aconseguir". Per aixo, el Dictamen sobre el Quebec recorda que les nacions que conformen un Estat democratic han d'exercir el dret a la lliure determinacio dins el propi Estat (federacio, confederacio, etc.). I aixi figura, explicitament, per exemple, a la Llei Fonamental (Constitucio) d'Alemanya. Finalment, no, Espanya no hauria de renegociar cap tractat. Pero aquest es un altre tema, que estare encantat de debatre si es presenta l'ocasio.
Sr Toluges, jo no ignoro la realitat ni espero a veure que passa. Ni tampoc he fet cap judici de valors ni he donat la meva opinió. Només li demano que no faci creure el què no és. No és cert que la UE no contempli la ampliació interna, mai s'ha pronunciat en cap sentit. I el que vostè ha explicat és, repeteixo, el "seu" procés. No vulgui fer creure que només es pot fer per la "seva" via. El govern escocés publica a "Your Scotland, Your Referendum" un full de ruta que passa per la negociació, tant amb el govern del Regne Unit com de la Unió, abans de la declaració d'independència (Capítul 4).
Winston Smith (Buenos Aires), conec el document escoces i nomes es una declaracio d'intencions que no obliga terceres parts (Unio Europea, ONU, etc.). La Unio Europea -i la ONU- nomes estarien obligades a respondre a una peticio de "negociacions formals" en el cas d'estats (europeus, en el cas de la UE). Em sap greu que sigui tan tard, pero em sembla recordar que tinc guardat en algun lloc un document de la Unio que ho confirma. Si el localitzo, dema el posare. Bona nit.
Winston Smith (Buenos Aires), no es el document que buscava, pero pel cas, serveix: http://europa.eu/pol/enlarg/index_es.htm. Observi que sempre es parla de pais (Estat). I les "negociacions formals" son el trecer pas.