Solidari

Alemanya és el país més poderós de la Unió Europea. No va ser fàcil. Al final de la Segona Guerra Mundial, una part dels aliats eren partidaris de reduir-la a un país agrari, ja que la indústria era la que, al seu entendre, havia donat la potència de foc al nazisme. Aquesta iniciativa no va tirar endavant perquè la van rebutjar els nord-americans, que eren els que havien guanyat el conflicte. Però el país va quedar dividit en dos i, a més, es van instituir els lands en un intent d'afeblir-lo políticament encara més.

Alemanya és treballadora i rica. El sud d'Europa li reclama solidaritat des de fa mesos. Però el que més m'admira és la manera com alguns presentaven aquesta petició, si més no fins que va arribar Mario Monti a agafar les regnes. Des d'Espanya, els cercles fidels al govern parlaven d'exigència. Sí: un estat en fallida com és l'espanyol “exigia” i “reclamava” a Alemanya una solidaritat a la qual creia tenir dret. Naturalment, els alemanys feien com si sentissin ploure. Només es van moure quan Itàlia els va amenaçar amb el bloqueig i una crisi que acabaria perjudicant-los.

Espanya ha parlat sempre en termes d'exigència perquè està acostumada a tractar amb els catalans. Espanya pren els diners als catalans a través de l'estructura de l'Estat i si es queixen a sobre se'ls acusa de garrepes i d'insolidaris.

Veuen? Aquesta és la diferència entre tenir un estat propi i no tenir-lo. Si Catalunya fos independent segur que ajudaria Espanya com estan fent altres països. Però seria sota les seves condicions i fins a un cert límit.