Futbol a Madrid

Pas per Madrid dissabte i diumenge per veure museus, exposicions i una mica de teatre. Són les estones prèvies a la final de l'Eurocopa de futbol que la nit de diumenge, quan ja sigui a l'AVE de tornada a Barcelona, han d'enfrontar la selecció espanyola i la italiana. Quins dies de triar, Déu meu, per viatjar a Madrid.

Ni crisi ni res: la ciutat viu per aquesta final. Tot són banderes als pals, als balcons i als cotxes i gent que va amunt i avall de les places brandant-ne. La derrota està descartada, la confiança en la victòria és total i absoluta entre els taxistes, els enllustradors, els cambrers i els empleats dels hotels, que és amb els persones amb qui parlo. Aquestes persones, que em noten l'accent català d'una hora lluny, són plenament conscients de l'aportació de jugadors del Barça a la selecció que victoregen i no hi veuen cap inconvenient, al contrari: tot són avantatges. Si Catalunya, quan érem pactistes, era la locomotora industrial d'Espanya mentre Madrid es reservava el paper de capital política, avui Catalunya és per a aquesta gent la locomotora del seu equip. Cap manifestació d'anticatalanisme.

Una altra cosa és el Madrid oficial. Jo no parlo, evidentment, amb el Madrid oficial, el Madrid centralista, constitucionalista i d'alts tribunals, però el detecto en alguns diaris. Aquestes portades desafiadores no tenen res a veure amb l'alegria dels cambrers. Són una provocació, són fetes a la contra i per molestar els catalans pel fet de qüestionar la unidad nacional o pel fet de ser catalans. Aquesta gent fa dos dies que no pot dormir i dóna voltes al llit pensant en com afilar el llapis d'ofendre'ns amb el pretext del futbol i la selecció.

Si fos pels cambrers, m'afegiria al desig de la victòria. Però hi ha aquest altre Madrid que ho fa molt difícil. Ells s'ho han buscat, ells mateixos han trencat la joguina que diuen estimar i defensar. Amb la transició i després va semblar que Madrid cediria poder polític efectiu a la industrial Catalunya i seria possible un equilibri i una raonable convivència, però ara ho volen tot per ells. Es quedaran sense res, i tot per no haver escoltat la naturalitat dels cambrers, el pueblo llano que tant invoquen.