Aquest mes és el del pacte fiscal. Demà hi haurà la segona cimera entre els grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya i a final de mes el ple d'aquesta institució vestirà –o desvestirà– l'acord definitiu amb el qual els partits polítics catalans –junts o separats– s'han de presentar a Madrid a plantejar el tema. No deixa de ser curiós, però, que les dues coses –la cimera i el ple de final de mes– tenen una gran importància a Catalunya però, de moment, un impacte molt relatiu a fora. Per no dir un impacte nul. En realitat, el que marcarà de veritat l'evolució política i social d'aquest país és el que passi a partir de setembre, quan el govern català –sol o acompanyat, insisteixo– es presenti a Madrid a negociar el concert econòmic amb un suport ampli obtingut al Parlament i li estampin la porta pels nassos. Què farà llavors Mas? Farà marxa enrere, s'abaixarà els pantalons, pactarà un acord de mínims a Madrid i ens ho vendrà com un triomf? O tirarà pel dret, elaborarà la famosa llei de la hisenda pròpia i haurem de pagar els impostos directament a Catalunya? I si ho fes, qui li farà cas? Estaria disposat aquest 51% d'enquestats del CEO a proclamar la independència fiscal? O és que en aquest 51% no hi ha els empresaris? Què farà Mas? Arribats al cap del carrer, ens convocarà a una consulta per veure com ens en sortim? O anirà directament a una convocatòria electoral a la qual CDC –amb o sense UDC– es presentarà amb un programa electoral que ja proclamarà directament la independència econòmica i social? El pacte fiscal, desenganyin-se, té el final escrit. L'interès ara ja està en el que ve després.