Del ‘per què no?' al ‘sí vull'

Maria pregunta al protagonista de L'estranger de Camus si vol casar-se amb ella. La resposta que li dóna l'estranger és la de “per què no?” Ha aconseguit ella el que volia, poder-se casar amb ell? És una resposta satisfactòria? Ella no queda contenta, com no hi hauria de quedar ningú. Per què? Perquè no es tracta d'aconseguir un per què no, en un assumpte tan important com fer projecte de vida en comú, sinó d'arrencar un sí vull. Sí vull compartir la vida perquè n'estic convençut que trobaré en tu la felicitat que busco, i també, tu trobaràs la felicitat que busques en mi. Fins i tot un no, deixa les coses més clares. Però un per què no, ens diu que darrere de la resposta no hi ha voluntat. Només ens diu que no hi ha raons per les quals oposar-s'hi. Però les raons no són suficients. El que ens mou en la vida és la voluntat.

Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè pel que fa al dret a decidir de la nació catalana no li falten raons (econòmiques, de supervivència, d'identitat, de progrés, etcètera), el que encara li manca, en part, és la voluntat. Podríem dir que els catalans ens trobem en l'estadi del “per què no?”. No ens manquen raons per les quals no oposar-nos a la independència. De fet podríem dir que cada dia que passa n'hi ha més raons. Però no és suficient. Cal que a l'hora de la veritat la vulguem. Cal que en l'exercici del dret a decidir, que només els no demòcrates ens poden qüestionar i negar, li sumem la voluntat de dir sí.

No obstant, això de guanyar voluntats no és tan fàcil. No és només una qüestió de racionalitat. Per a alguns les raons, la racionalitat del projecte és capaç de convèncer-nos, però fins a un cert punt. Sense racionalitat no hi ha adhesió, però no és suficient. Recomano la lectura del llibre del psicòleg, i premi Nobel d'economia, Daniel Kahneman Pensar ràpid, pensar poc a poc, o la lectura dels llibres de Dan Ariely sobre el desig (les trampes i els avantatges), si és que els clàssics ens fan una mica més de mandra, per entendre com la voluntat s'adhereix a una determinada decisió per raons, però també per elements poc o gens racionals. La conquesta d'una voluntat no és una cosa que s'imposi. Possiblement allí rau la nostra més secreta i profunda llibertat. I com que estem parlant d'una cosa altament important, la de la voluntat on es refugia la nostra llibertat, l'adhesió voluntària ens demanarà molta tasca pedagògica, però sobretot tasca de seducció. Sense una i altra, la pedagogia i la seducció, no hi haurà el sí vull.

Hi ha una tasca important de preparar les coses perquè quan sigui l'hora d'exercir el nostre dret a decidir no fallem, ni ens quedem aturats com s'hi queda Maria quan li demana per casar-se. No sap què fer. No hi pot haver dubte. Cal que sapiguem respondre perquè ho volem. No només perquè no hi hagi raons per oposar-se, sinó perquè hi ha la voluntat. És un error, això no obstant, confondre que per més que ho vulguem més uns quants augmenta la voluntat global. La voluntat dels altres no és proporcional a l'augment de la nostra voluntat. Els convençuts a respondre que sí ja està bé que ho vulguem, i molt. Del que es tracta és d'aconseguir que ho vulgui la majoria, i aquí sí, quanta més millor.

La feina de la societat civil no ha de ser convocar res, sinó provocar que quan es convoqui es guanyi perquè hi ha la voluntat de dir que sí, no només de no trobar raons per les quals només poder dir “per què no”? És un altre estadi que ens demana esforç i aplicació.