Horaris comercials

La liberalització del horaris comercials reclama diversos enfocaments. Comença per la política de l'Estat en la qual apareix la invasió de competències a les comunitats autònomes. Segueix pel tractament polític de l'eix dreta-esquerra, continua per la suposada incidència en el camp de l'economia, agafa el camí de la repercussió que té en els ciutadans i visitants, incideix en el concepte de llibertat i apareix la idea de modernitat. Finalment, entra en l'àmbit de l'urbanisme en el vessant dels models de ciutat. És el quadre general des del qual intento tractar la qüestió. És, doncs, un tema d'una certa complexitat i qualsevol aproximació sectorial resulta inadequada. D'entrada, però, ometo el primer aspecte en ser estrictament polític. A més a més, el ventall d'establiments comercials és ampli: des de la petita botiga a les grans superfícies, als grans magatzems i als centres comercials.

Al voltant de l'eix progressisme/conservadorisme hi ha diferents aspectes però em cenyiré al binomi intervencionisme-liberalisme, aplicable a aquest cas. El bon urbanisme necessita com a condició necessària (però malauradament no suficient) la pràctica d'una política intervencionista que, teòricament, ha de vetllar pels interessos generals de la ciutadania i no pels particulars dels promotors immobiliaris. L'hàbitat dels humans és un ingredient de la qualitat de vida i inclou la sostenibilitat.

A conseqüència de la llibertat horària hi ha una certa relació entre l'augment dels grans centres comercials i la lenta però implacable reducció del comerç de proximitat. La permissivitat d'obertura dels comerços la considero fruit d'un ús pervers de la idea de llibertat, semblantment a com se sol fer amb la igualtat. Llibertat i igualtat són conceptes que reclamen l'aplicació de dosis molt acurades i, si no és així, fàcilment cauen en extremismes. O és que amb la bandera de la llibertat el que es fa és populisme?

La modernitat sovint s'aplica de manera frívola. Moda a banda, només és sòlida si perdura en el temps. Confondre simple novetat amb modernitat és insensat. I tant que és més “modern” fer grans centres comercials a imatge i semblança de moltes ciutats nord-americanes!!! On va a parar, amb aquesta visió el petit comerç resulta antiquat i fora de lloc! En canvi, a Madrid són molt i molt “moderns” i molt i molt “lliures”. Aquesta política de llibertat horària respon, també, a la pressió de les grans empreses. La llei del més fort.

Si més no, és qüestionable que a més hores d'obertura de les botigues s'incrementaran les vendes. Tal vegada es podria mantenir el còmput setmanal d'hores i flexibilitzar el dia de tancament. Des de l'urbanisme, es constata que la ciutat funciona amb comerç de proximitat perquè dóna vida als carrers d'espai formalitzat. Com a l'Eixample (o a Manhattan). Per què imitar un model forà en nom d'una falsa modernitat? Ben al contrari, hauríem de seguir el “model Barcelona” que és el nostre i, quina punyetera casualitat, és el menys insostenible cosa que li assegura futur. La recepta per “fer ciutat” suposa utilitzar la matèria primera que són els habitatges, seguida del petit comerç disseminat en plantes baixes, acompanyada d'equipaments de petita o mitjana dimensió i d'activitat econòmica compatible (oficines i TIC). En aquest quadre no hi encaixen les grans acumulacions d'ús comercial. Cal redescobrir la bondat de la barreja d'usos?

Deixem-nos de romanços i apliquem intel·ligentment els criteris bàsics de la ciutat mediterrània.