L'herència digital
Ambdós exemples mostren a la perfecció que si no penses en el teu llegat 2.0 ni configures la gestió de la teva herència digital, això pot arribar a convertir-se en una situació incòmoda per a moltes persones
Una de les principals característiques que internet incorpora és la perennitat de la informació que allà s'hi publica i difon. Fa uns anys era realment complicat accedir al procés de comunicació pública; en el dia d'avui, per contra, resulta extremadament fàcil difondre les nostres opinions, creences i dades a nivell global, sense cap possibilitat de control previ i amb vocació de permanència.
Tot això implica reptes per al dret; essencialment, la qüestió s'ha enfocat a determinar els mecanismes legals per fer front al fet que el nostre passat, o el que alguns expliquen sobre la nostra trajectòria vital –amb indiferència de si és cert o no–, pugui condicionar el nostre futur. Em refereixo a l'anomenat “dret a l'oblit digital”, al que m'agrada referir-me com el “dret a equivocar-se i tornar a començar”, de quasi impossible tutela en l'univers 2.0. No obstant això, la perennitat de la informació a internet pot generar altres riscos i reptes per al dret, relacionats amb la cancel·lació i gestió de les nostres identitats digitals un cop morts. Què passa amb els nostres perfils digitals després de morts? Poden els nostres familiars i amics accedir a gestionar els comptes o, si més no, exigir-ne la cancel·lació? Podem designar algú perquè es faci càrrec de la nostra herència digital? En cap cas es tracta de qüestions intranscendents, ja que la no-gestió del nostre passat digital després de morts pot generar enuig i molèstia als nostres familiars i amics.
Posem alguns exemples de tot plegat. El primer és el cas del Joan, jove de disset anys que mor i deixa un perfil de Facebook i un mur obert a la curiositat, per no tenir configurada la seva privacitat. Arribat el dia en què Joan hagués celebrat la majoria d'edat si no hagués estat pel tràgic accident de moto que va posar fi a la seva vida, la xarxa social Facebook aconsella a les seves “amistats”, entre les quals es troben, entre molts d'altres, familiars i amistats de veritat, que es feliciti el Joan pel seu aniversari. També li arriba al Joan una invitació per assistir a un esdeveniment, el gran premi de motociclisme de Barcelona, que organitza una associació de seguidors de la Moto GP, entitat “amiga” del difunt en l'esmentada xarxa social.
Bastant oposat és el cas d'en Josep, advocat d'irreprotxable reputació, un home de profundes conviccions religioses que amb seixanta i pocs anys mor deixant rere seu una dona i tres fills. En Josep mai va configurar ni es va preocupar per la seva identitat digital, no tenia perfils en xarxes socials i poca informació relacionada amb ell havia estat publicada a internet. Era un home 1.0 que va saber aprofitar les oportunitats del món 1.0, quan encara quedaven oportunitats en aquest món. No obstant això, era usuari de Dropbox, una de les companyies que ofereix serveis de computació en el núvol, on acostumava a guardar fotos, vídeos i documents relacionats amb les seves escapades de cap de setmana, ara més conegudes com “fer un Dívar”, on gaudia d'autèntiques orgies, mostrava entusiasme per l'excitació anal i passió per la “pluja daurada”. Quina delirant sorpresa van emportar-se la dona i els fills d'en Josep quan per fi Dropbox va accedir a facilitar-los les claus d'usuari! La reputació 1.0 d'en Josep es va enfonsar de cop amb el coneixement de la informació que emmagatzemava al núvol.
Ambdós exemples mostren a la perfecció que si no penses en el teu llegat 2.0 ni configures la gestió de la teva herència digital, això pot arribar a convertir-se en una situació incòmoda per a moltes persones. En aquest estat de coses, és lògic que les consultes legals sobre l'administració de l'herència 2.0 vagin a més en un futur proper, pels “riscos” inherents que suposa no poder gestionar eficaçment el nostre jo digital després de la mort.
Una possible solució passa per la designació del marmessor digital (que seria dipositari de les claus d'accés del difunt), figura que no preveu encara el nostre sempre actualitzat i veloç ordenament jurídic, si bé caldrà solucionar els interrogants relacionats amb la gestió dels comptes de correu electrònic del difunt, especialment el trencaclosques que es deriva de la confidencialitat amb tercers, és a dir, la confidencialitat que mereixen les persones que en algun moment van intercanviar correspondència amb el difunt. I a tot això se sumen també els eventuals problemes que es generen gràcies a l'eterna qüestió de la (in)eficàcia del dret nacional en l'univers digital i les dificultats de determinar la llei espanyola com l'aplicable al cas, atès que amb total probabilitat els servidors que emmagatzemen la informació del difunt estaran situats a l'estranger i les companyies que presten el servei estan també ubicades més enllà de les fronteres estatals.
En qualsevol cas, la qüestió de l'herència digital exigeix una reflexió serena. Al meu parer, l'increment del nombre de peticions i la manifestació d'una creixent preocupació ciutadana sobre aquest tema hauran de ser tinguts en compte en un futur no llunyà pel nostre àvid legislador, així com per les empreses que es dediquen a gestionar la reputació de les persones a internet, per a les quals s'obre una interessant oportunitat de negoci.