No només perquè ho digués Chomsky, això del futbol és l'opi del poble. Ah, val a dir que també una excel·lent via per canalitzar tota la nostra ira. La vida és una putada, assisteixes impotent al curs d'uns esdeveniments que no t'agraden, a casa la dona sempre està emprenyada, el teu cap a la feina és un malparit que no et reconeix tots els teus mèrits i, a sobre, treballes més hores de les que voldries. I aleshores vas a can Barça i t'esplaies com mai. A l'home de negre, no n'hi passes ni una, i els jugadors de l'equip rival els has blasmat tant que ni el diccionari més punyent no disposa de tantes entrades per donar sortida a la llarga llista d'improperis. Quin descans, quina descàrrega d'adrenalina... Si, a més, tens sobre la gespa les icones madridistes, a dormir plàcidament. També hi ha els que van al Camp Nou –més culers que ningú– disposats a escridassar qui sigui, preferentment els jugadors que vesteixen la samarreta blaugrana. O la directiva i el mateix president Laporta a qui una majoria volia fotre al carrer fa quatre dies. O tal vegada el veí de seient que segueix animant el Barça fins i tot si perd a casa contra el cuer.

Ara que no hi ha futbol i que no ens podem esbravar, hi ha qui sembla decidit a expiar els seus dimonis al parc de la Ciutadella. Així és que, enfundats en un catalanisme irredempt, com si emulessin els mau-mau kenyans, uns centenars de persones, entre ells un exconseller de Maragall, es van plantar davant la seu del Parlament per exigir la proclamació immediata de la independència, la de Catalunya, perquè això dels Països Catalans els fa més nosa que servei. Els més apassionats es van dedicar a insultar els vuit diputats d'Esquerra que van anar a rebre'ls un dia solell a la porta de l'hemicicle. De CiU, dos diputats isolats que, ni que fos pel gest, no es mereixien aquell mal tràngol. I ningú més.

Després de la mítica jornada de dissabte la independència continua sense arribar. Però quina pau d'esperit que van trobar alguns després de desfogar-se contra 8 dels 21 diputats independentistes que hi ha al Parlament. Com a teràpia, potser funciona. Ara, vist en clau de país, vergonya aliena. Focalitzar la impotència sobre els qui tens més a prop és un signe plausible d'una profunda desorientació. Quan algú ha gosat fer un pas endavant, i ens hem vist les vergonyes, en lloc de reaccionar contra qui et priva d'assolir la llibertat, ho fas contra els únics disposats a conquerir-la. Probablement alguns vivien millor en l'amnèsia del món convergent.