Un casament a Itàlia

Vaig anar a Bríndisi a un casament. Bríndisi és a la Pulla, la regió adriàtica que ocupa el taló de la bota que la península italiana dibuixa. En realitat el casament era a Ostuni, ciutat propera d'uns trenta mil habitants dedicada bàsicament a l'olivera. El nucli antic, tot emblanquinat i amb la catedral sobresortint, es troba dalt d'un turó amb vistes al mar i a l'estesa d'olivars.

La cerimònia religiosa es va celebrar a la catedral, i el convit a la terrassa a l'aire lliure d'un restaurant. En els casaments d'aquí, vull dir de l'ordenada i seriada Catalunya, la gent primer menja i després surt a la pista a ballar. Diem que el ball ajuda a tirar avall, expressió digestiva i un punt escatològica que tothom entén. En el casament d'Ostuni tot es va fer a la vegada. T'acabaven de servir un plat i quan estaves a la segona enforquillada ja sortia gent a ballar, a la qual s'hi unia tothom. Els cambrers s'esperaven fins que el ball no acabava perquè amb el garbuix no es podien ni acostar a les taules i perquè tothom ho tenia tot al plat. Com que a més de balls hi havia cants que s'havien d'escoltar i com que el nuvi va ser objecte a la vista de tothom de les bromes que en altres llocs es reserven als comiats de solters, vostès entendran que si ens vam asseure a taula a quarts de vuit del vespre no ataquéssim el pastís fins a les dues de la matinada. A base d'aquest règim encara hi podríem ser. Una soprano tia del nuvi va cantar I te vurria vassa com jo no n'he escoltat cap de tan sentit i entonat. Després em van dir que havia actuat amb Pavarotti.

Ens trobàvem a la Itàlia d'Eduardo di Filippo molt més que la de Fellini i no diguem de Visconti o Antonioni –tot i tenir al costat un especialista en Pasolini i Cesare Pavese–, i ningú no hauria trobat estrany que a mitja cançó o a mig ballar, entre les taules hagués aparegut el príncep Antonio Griffo Focas Flavio Angelo Ducas Comneno De Curtis di Bisanzio Glagliardi, més conegut per Totò, amb barret bombí i una plata de macarrons a les mans.

Ens van servir pesto de ruca, herba de moda, acompanyant unes orecchiette. Un granet d'all, pinyons, oli, sal i un grapat de ruca. Tot ben batut. És més intens, de gust i color, que el pesto d'alfàbrega d'allà dalt a Gènova.