De la senyera a l'estelada
“Que als balcons hi hagi tantes o més estelades que senyeres, per més que sembli un fenomen espontani, no és cap casualitat”
Penjar una senyera al balcó és un acte personal, íntim, però que un cop s'ha fet es converteix en tota una declaració pública d'intencions. Qui la penja sap que ell sol no canviarà el món, i que no fa res més que expressar en veu alta unes conviccions, uns valors, una sensibilitat o un sentiment de pertinença que sol anar associat a un país, a un club de futbol o a una manera d'entendre el món. En veiem quan juga la roja i guanya un mundial i en veiem cada cop que el Barça ens dóna una alegria. Jo, com molts de vostès, sóc dels que miren enlaire i calculo la temperatura de sensació en funció de banderes i senyeres. I a ningú se li escapa que aquest cop l'estelada guanya per golejada. Passegin pels pobles i ciutats del país i mirin enlaire: un mar d'estelades. Mai tantes com ara, ja ho han vist vostès mateixos. El 10-J va triomfar la senyera perquè volíem expressar la disconformitat amb la sentència del TC, la nostra catalanitat i la nostra voluntat de ser. Però no ens van escoltar. I la seva indiferència ens ha dut al fenomen d'aquest 11-S. Primer: som més. Molts catalans han superat la por de l'acte íntim, personal, que és penjar un símbol al balcó. No els fa res significar-se públicament i que els seus veïns sàpiguen què pensen. Volen dir en veu alta que ja n'hi ha prou. I segon: com que n'està tan tip, tan fart, ja no treu ni la senyera, treu directament l'estelada, que és símbol no només d'equip, de pertinença o de país, sinó també de combat, de lluita, de dir prou i de plantar cara. Un fenomen espontani impressionant. Que només hauria de sorprendre a aquells que no són conscients del maltractament que rebem. És tan simple com això.
