La deriva del PSC

Mogut, molt mogut. Estiu calent al carrer Nicaragua a causa dels múltiples fronts que li han aparegut a Pere Navarro i a la seva directiva, que tot i integrar sectors crítics del congrés, no ha aconseguit donar ni imatge d'unitat, ni entitat al projecte, ni remuntar a les enquestes. El diputat Ernest Maragall va trencar la disciplina de vot en el ple del pacte fiscal i des del sector gironí del PSC, uns més aviat que d'altres, li han seguit la corda. Primer va ser Marina Geli, llavors Joaquim Nadal i finament el primer secretari de la federació gironina, Juli Fernández. El grup de reflexió Plaça 21, impulsat pel mateix Maragall, ha aparegut com a nova plataforma de reflexió crítica, progressista i catalanista, mentre que el nucli dur no sembla tenir discurs en cas d'un avançament electoral –discurs d'estiu de Convergència–, per molt que ho vulguin solucionar amb el relleu al capdavant del grup parlamentari ara que comença el nou curs.

Les entranyes del PSC són complexes i l'amalgama de sensibilitats que aglutina, la majoria articulades a través de la seva pròpia plataforma de reflexió (Nou cicle, Plaça 21, Avancem...), no són res més que la constatació que el projecte respon més a una estructura de catch-all que no pas a un partit ideològic clàssic. Del discurs federalista de la directiva he passat a escoltar discursos clarament allunyats, com el que defensa un socialisme independentista (proclamat per alguns exalcaldes, com ara la de Sant Boi Montserrat Gibert, i el de Badalona Joan Blanch), fins a sentir reflexions que parlen de “l'antidependentisme”, expressió light i per fer content a tothom sortida de la boca de l'eurodiputat Raimon Obiols.

El PSC no va a la deriva, però sí que la deriva que porta és certament complicada. I més quan les xifres no acompanyen aquells qui encara creuen en una Espanya còmplice del projecte català, discurs habitual de les campanyes socialistes. L'Espolímetre, apadrinat pel sociòleg Salvador Cardús, ha estat un altre torpede en la línia de flotació del projecte federalista: diu el col·lectiu que el dèficit fiscal de Catalunya, des de 1986, és de més de 256 milions d'euros. En la situació crítica amb què es troba el país, social i nacional, només queden dues opcions. Per una banda, accentuar el perfil social del partit malgrat que el socialisme, quan ha estat en posicions de govern els darrers anys, no ha capejat el temporal a temps i han hagut d'arribar el PP a Madrid i CiU a la plaça Sant Jaume per proposar alternatives. Això vol dir enfortir el posicionament en un dels eixos històrics del PSC, el social, a l'espera que la crisi també faci caure les propostes d'austeritat conservadores o liberals i l'alternativa habitual que hi ha a tota democràcia torni a portar els socialistes al govern. Com diuen els analistes, les eleccions no les guanya l'oposició, sinó que les perd el govern.

Per altra banda, i això crec que fan diputats com en Maragall, intentar fer evolucionar el PSC en l'eix nacional. En moments com aquests cal anar tots a l'una i és important entendre que les solucions efectives poden arribar de dins i de fora del partit. Cal parar l'orella i ser conscients quan és hora de fer un front comú, ja que més enllà de la picabaralla declarativa els ciutadans volen polítics responsables i compromesos amb el país. Si bé alguns han dit que el pacte fiscal pot “generar frustracions”, també és cert que tal com està avui l'encaix entre Catalunya i Espanya les coses no estan anant per bon camí. Per tant, el risc també forma part de l'estratègia política i, si no es pot arriscar ara, és evident que amb la bonança i l'estabilitat no es farà pas. O ara o mai.