Castellà al passeig de Gràcia

Hem quedat que el catalanoparlant, que vol dir la persona que parla en català i viu a Catalunya, és un sociolingüista i un enquestador. Quan surt de casa per anar a la feina o a passeig, quan agafa el tren o l'autobús o va al mercat, allarga i afina les orelles per detectar quins dels seus semblants fan ús del català o es decanten pel castellà. Si aquell dia l'audició catalana ha estat majoritària, retorna satisfet a la llar i pot anunciar que el país té fortalesa, que res no està perdut, que la immersió lingüística a les escoles ha estat un èxit i, enfilant-se, enfilant-se, que som majoria i que amb aquest contingent la independència és possible. Si, en canvi, aquell dia ha anat a l'inrevés i el castellà ha estat captat amb més intensitat, el nostre home –que som tots nosaltres– entra en una gran depressió i arriba a dir que tot està per fer i res no és possible, que és una conclusió funesta.

Jo, per exemple, tinc un problema amb la noia que em ven el pa a can Daunis. És d'aquí i ha estudiat en català, però per ella el pa de quart sempre és un pan de cuarto que val, si no l'apugen, noventa céntimos. Adéu o passi-ho bé és hasta luego. Jo intento portar-la cap al meu domini lingüístic però està clar que és una dependenta que no es deixa dominar.

Entre la clientela de can Loewe que parla en castellà perquè fa fer fi i els cambrers del Tenorio que no entenen la paraula cafè i encara menys la paraula aigua, el passeig de Gràcia de Barcelona dóna, nit i dia, molts motius per disgustar els nostres sociolingüistes d'ocasió, que ja dic que som tots. Fins que arriba la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, amb concentració en aquest passeig. I resulta que entre els que reclamen la independència en sentim molts que parlen en castellà, hi veiem aquell cambrer del Tenorio –la clientela del Loewe, de moment no–, i si jo no m'hi trobo la dependenta del pa m'hi trobo una noia que la podria ser. I en comptes de deprimir-nos i tirar el barret al foc estem contents com unes castanyoles, diem que el país té fortalesa i que res no està perdut i, com el president Mas, que tot és possible.