Com fer la independència?

Una de les expressions que reflecteixen la poca simpatia que fins ara han professat les elits polítiques, intel·lectuals i econòmiques catalanes per la secessió, i el seu desconcert davant del massiu clam popular de la Diada, es posa de manifest en la persistent absència de debat al voltant dels procediments que permeten accedir a la condició d'estat. Ni tan sols una setmana després del que podríem qualificar de moment constituent s'insinuen projectes, fulls de ruta, anàlisis d'experiències comparades que contribueixin a reforçar la legitimitat de l'ambició.

Prego al lector que em perdoni la vanitat de reivindicar-me, però vaig ser dels primers autors que van provar de donar resposta al seguit d'incerteses que ara emergeixen sobre la independència de Catalunya des de la perspectiva jurídica, ho vaig fer en el llibre divulgatiu La independència i la realitat (Moll, Ciutat de Mallorca, 2004) i en l'assaig de caràcter més tècnic Nous estats i principi democràtic (Angle/CETC, Barcelona, 2009) unes aportacions que, per cert, han estat menyspreades per l'estament acadèmic i que si haguessin estat llegides i debatudes, fins i tot per part d'alguns professors que ara tenen ínfules d'esdevenir pares de la pàtria, potser s'estalviarien el ridícul i el fracàs professional que suposa haver invertit dècades al conreu de la ciència política o del dret públic i no tenir una opinió sobre el canvi d'estructura constitucional de més envergadura que pot experimentar el seu país.

Com que no pretenc que el lector recorri a aquests antecedents bibliogràfics que he assenyalat, provaré de fer un molt breu resum de les vies que es dibuixen en l'ordenament jurídic i en la legalitat internacional per legitimar la independència de Catalunya i, tot seguit, oferiré la meva opinió de quin ha de ser el procediment d'acord amb la situació particular catalana.

La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.

La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.