La més curta, però la més intensa

Artur Mas va posar ahir punt final a la que haurà estat la legislatura més curta de la nostra història recent. Però no passarà a la història per això. Hi passarà perquè, a banda de la més curta, aquesta ha estat una legislatura intensa, intensíssima, des d'un punt de vista nacional. Repassin, si no, què ha passat en només quinze dies, en el període que va des de l'Onze de Setembre fins ahir: un milió i mig de persones han sortit al carrer per proclamar que volem ser un nou estat d'Europa, les estelades han omplert els balcons, i el president del país, lluny d'arronsar-se, se n'ha anat a Madrid i els ha dit, clar i castellà, perquè ens entenguin, que ens n'anem. Mas va començar bé aquesta quinzena, però ahir la va acabar millor. Perquè va dir clar i català allò que fins ara no li havíem sentit a dir: no només que Catalunya té el dret a l'autodeterminació –que això ja ho sabíem tots–, sinó que, a més, “ha arribat l'hora d'exercir-lo”. Es pot estar d'acord o no amb Mas. Es pot tenir més pressa o menys. Se'l pot ajudar o no. Es pot considerar –com alguns ja consideraven ahir– que hi ha una certa tàctica electoral. Es pot considerar el que es vulgui. Però no es pot negar que haurà contribuït enormement a normalitzar un procés que ja estava engegat, que l'ANC va saber recollir, i que era imparable: i és que la paraula independència, fins ara patrimoni exclusiu d'alguns partits i d'alguns sectors de la societat, formés part del vocabulari normal del país. El carrer en parla, ho fan tots els mitjans de comunicació –benvinguts– i ara ho fa la classe política. I ho hauran de fer els programes electorals dels partits. Una alegria, vaja.