L'aspra asèpsia

Hi ha un punt dolcíssim en aquest país en què sembla que tot és possible i que totes les Ítaques són a l'abast. La Catalunya immadura ha madurat de sobte i la política –per contradir els qui en prediuen la mort per insolvència– escolta la veu de la gent –una enorme gentada; perquè altrament no tindria sentit– i traça una nova ruta. Hi ha els brams i les amenaces d'una Espanya insegura que només sap recórrer als punys i a les pistoles per fer-se respectar. Aquesta és la part de l'èpica, la grandesa i l'amenaça. Però hi ha també la política cruel, la del dia a dia, la de l'escaire i el cartabó. Per què ha convocat eleccions Artur Mas? Per donar pas a una nova era d'incerteses i grandeses, després de constatar la radicalitat del catalanisme, que s'ha estelat? Ben segur. Però el president de la Generalitat, convertit en estadista empès per la part més activa i vàlida d'aquest país, també toca de peus a terra.

Artur Mas va convertir la reforma del model fiscal en el gran compromís de la legislatura. Es va presentar a eleccions apel·lant als gran eufemismes –la casa gran del catalanisme, la transició nacional i el dret a decidir– i proposant un canvi de calat: un pacte amb l'Estat per posar fi una vegada per totes a l'espoli fiscal. Quan algú li feia notar que mai de la vida un govern del PP acceptaria les premisses que proposava CiU, Mas sempre contestava que això s'hauria de veure i que, en tot cas, calia tancar una etapa abans de començar-ne una altra. Dos anys després d'arribar a la presidència, el rebuig frontal de Mariano Rajoy ha fet estelles aquest compromís. El president del govern espanyol ha acusat d'inconstitucionalitat la proposta fiscal que va aprovar el Parlament de Catalunya. Artur Mas portava aquest acord, però també la reivindicació d'un milió i mig de catalans que havien ocupat el centre de Barcelona l'11 de Setembre. La negativa radical de Rajoy deixava el president de la Generalitat en evidència, però, sobretot el desestabilitzava políticament.

El govern havia d'aprovar aquestes setmanes el pressupost del 2012. Després del forrellat de Rajoy Convergència i Unió no podia pactar-los de cap manera amb el Partit Popular. Encara que Alicia Sánchez Camacho s'hi hagués ofert, eventualitat del tot improbable, ningú ho hauria entès. Quedava encara Esquerra, descartat un PSC tan desorientat i contradictori com hostil. El president de la Generalitat havia de convèncer els republicans que acceptessin, gratia et amore, uns comptes brutalment restrictius. Enguany la Generalitat ha hagut d'adaptar-se a un dèficit del 2,9 per cent del PIB. L'any vinent el govern de l'Estat exigeix als governs autònoms que el redueixin a la meitat; és a dir, a l'1,4 per cent. Això vol dir el doble d'esforç, molta més restricció, encara més retallades i més protestes i malestar. Esquerra Republicana, doncs, difícilment podia acceptar un sacrifici absurd des del punt de vista d'un partit situat a l'oposició. I encara més quan els seus dirigents mantenen la bandera social com una part indissociable del seu compromís nacional.

El govern d'Artur Mas es trobava amb la liquidació del seu principal compromís electoral, amb uns pressupostos que no podia aprovar sense suport parlamentari i amb unes enquestes que, abans de l'11 de Setembre, li concedien a tot estirar 54 diputats. La situació havia esdevingut incontrolable i, el país, ingovernable. Si el president de la Generalitat hagués avançat eleccions amb les mateixes ambicions nacionals amb què es va presentar ara fa dos anys, els resultats haurien estat els mateixos amb una severa correcció a la baixa. Els sis o vuit diputats que hauria perdut CiU haurien anat a Esquerra, el PSC també n'hauria cedit alguns, que haurien anat a parar a Iniciativa i fins i tot el PP hauria retrocedit en benefici de Ciutadans.

L'aspra asèpsia és exactament aquesta. Artur Mas havia de convocar eleccions buscant una majoria més sòlida per administrar una política encara més dura que la que ha dut a cap fins ara i els resultats encara l'haurien afeblit més. L'opció hauria estat un desastre per a Convergència i Unió, però també per a un país que s'hauria trobat amb un Parlament molt més fragmentat i sense possibilitat de decidir ni les polítiques que necessita ni de plantar cara a l'Estat ultrajacobí del PP.

Artur Mas, doncs, ha pres l'únic camí que podria prendre. Fer en part seu el clam del carrer i comprometre's davant el país a fer un gest explícit cap a la constitució d'un estat català. Això és inconscient? Més inconscient encara hauria estat convocar eleccions repetint la cançó de l'enfadós. Porta el país cap a una aventura incerta? La realitat que pateix és certa i terrible. Pot acabar comportant una frustració? Més frustrats estan ara els centenars de milers de catalans conscients de les pròpies impotències. Mas pot haver actuat per convicció, davant la certesa que la part més activa i compromesa de la societat l'ha deixat enrere. Però també pot haver plantejat una nova etapa des de constatació que no tenia cap altra opció.

En són conscients els grans empresaris que amenacen d'emportar-se les seves empreses a Madrid? Potser ells saben alguna cosa del seu negoci –potser en saben ben poc–, però no són capaços d'interpretar la realitat ni tampoc saben res de política. Des de la més aspra asèpsia Artur Mas no tenia cap més opció. Paradoxalment, la seva decisió situa aquest país en el punt dolcíssim en què sembla que tot és possible. Fins i tot prescindir de la seu social d'alguna empresa incòmoda.