Sentit d'estat

A la presidenta de Castella-la Manxa i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, li passa una mica com a Pere Navarro, que ara sembla que ha vist la llum i ha descobert la paraula federalisme just en el moment que tothom ja l'havia arxivat. A De Cospedal, deia, li passa una mica el mateix. Ahir la vaig escoltar atentament. Davant la situació complicada que passem, va dir, els presidents de les comunitats autònomes han de tenir “altura de mires, responsabilitat i sentit d'estat”. Com que ja se sap que quan des de qualsevol lloc de l'Estat parlen de comunitats autònomes es refereixen bàsicament a Catalunya, jo el que em pregunto és si De Cospedal no ens acollona. Ho ha descobert ara, que per segons què cal sentit d'estat? De Cospedal demana a Catalunya sentit d'estat? No dic que hi estigui d'acord en tots els casos, però va ser CiU, quan governava a Catalunya, qui va apuntalar Adolfo Suárez el juliol del 77. Per sentit d'estat. I ho va tornar a fer donant suport a Felipe González reiteradament. I sense el sentit d'estat del govern català, amb un PP amb majoria relativa el 1996, potser no s'haguessin complert els criteris de Maastricht. Sentit d'estat ens demana? No ho va ser donar suport a Zapatero quan el maig del 2010 la UE apostava per la intervenció? Miri, María Dolores, a Catalunya, de sentit d'estat, no n'hi falta; n'hi sobra. L'error que hem comès és haver tingut sentit d'estat cap a un estat que mai ens ho ha agraït, que ens maltracta i que ens obsequia amb sentències com la de l'Estatut. No es preocupi, De Cospedal, tindrem sentit d'estat. Però del nostre estat. No del seu.