Guanyar

En Lluís Bonada, crític i comentarista de llibres a El Temps, ho sap tot sobre la literatura catalana antiga i moderna, i no hi ha detall que se li escapi. Ho sap tant tot que arriba a fer mitja por. Quan entra en una novel·la original, en una traducció o en un diccionari n'engruna el contingut i la presentació com una llesca de pa i jo sé d'autors i editors que tremolen de pensar quins delictes i faltes hi trobarà. Amb el pseudònim de Víctor Ripoll fa pel cap baix dos anys que publica les errades de traducció al català que ha detectat a El cementiri de Praga, d'Umberto Eco, i encara en fa més que no deixa tranquil el DIEC2 perquè totes les comparacions amb els millors diccionaris de la llengua catalana el deixen en desavantatge. Això no vol dir que Bonada sigui un exclusiu inquisitiu o un monstre. Quan troba un llibre o un autor bons es llança a fons a defensar-los i sempre és a punt per reivindicar un clàssic.

Bonada també és un home oportú, i ara que parlem de presidents de la Generalitat valents i decidits, en l'últim número d'El Temps explica que la famosa proclama de Lluís Companys que tothom dóna per bona, “tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”, no va ser dita així sinó que el president la va cloure amb la paraula guanyar. El vèncer va ser un invent de Josep Benet, com el mateix historiador i polític va reconèixer en les seves memòries i Bonada reporta.

Mirin com Bonada clou el seu article: “El lingüista Joan Coromines sabia i recordava que Companys havia parlat de guanyar, i es va irritar pel canvi. Al volum IX del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (pàgina 369), acabat de redactar el 4 de juny de 1984 i publicat al març del 1991, recorda per segon cop la frase de Companys, evidentment sense manipular –ja ho havia fet a l'entrada ‘guanyar'–, i escriu: «Aprofito l'ocasió per recordar que la divisa inoblidable del President Companys fou així (...tornarem a guanyar, no pas ‘a vèncer', canvi que lleva al slogan del gran màrtir la virtut mnemotècnica de la rima, com interessava als qui ara el repeteixen, tristos perpetuadors del postfranquisme).»”

Quin altre bitxo coent, en Coromines. Bé, està perfectament entès: tornarem a guanyar.