L'Estat del PSC

Espanya, el Regne Unit i Bèlgica són tres estats de l'Europa Occidental amb nacions sotmeses que manifesten un desig de ser també estats. La reivindicació es planteja per via democràtica, de forma majoritària entre els seus ciutadans. Amb la caiguda del comunisme s'han resolt els casos de 14 nacions que se sentien oprimides sota la fèrria mà de l'extinta URSS. Escòcia té un procés obert de negociació emancipador amb el Regne Unit. Flamencs i valons de moment no trenquen a Bèlgica, on la monarquia sembla l'únic que els manté units. Només Catalunya demana de forma massiva, lliure i democràtica el dret a decidir. La raó d'aquesta reivindicació cal buscar-la en la secular relació econòmica d'espoli a Catalunya, en el menyspreu polític i la humiliació permanent, en l'intent continuat de genocidi cultural –de proves en sobren– i en el rebuig social a una història centralista de 300 anys originada per la imposició del derecho de conquista després d'un atroç triomf militar.

Els catalans volen un Estat propi referendat pel dret a decidir, tot seguint l'article 1.1 –“Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació”– que va adoptar la sessió plenària de l'ONU el 16 de desembre del 1966. Són unes normes jurídiques vinculants per a tots els estats que les han ratificat, com per exemple l'Estat espanyol, que ho va fer el 20 d'abril del 1977. Pretén el PSC negar aquest dret? Ser còmplice dels qui el neguen? Els darrers anys hom pateix per la pèrdua de rumb del PSC, un partit clau fins al present en la història de Catalunya; per això dol veure com va a la deriva. Sembla que no passegin pels carrers, que no vagin als llocs de treball, que no tinguin fills a la universitat ni als instituts, que no sentin els mestres de les escoles, que no es moguin de casa i, encara allà, no escoltin ràdios ni televisió. És de cecs no veure que a Espanya no ens estimen com a catalans; volen els nostres diners, res més.

totHOM SAP que el nostre espai nacional de temps era definit com una àrea nacionalitària que s'havia de perfilar de forma precisa. A finals dels setanta ho explicava Pierre Vilar i ho seguien, de forma més o menys semblant de Joan Fuster, Josep Fontana, Jordi Nadal, Antoni Gutiérrez-Díaz, Joan Raventós, Josep Termes, Josep Benet i altres antifranquistes d'aleshores. Uns incloïen els Països Catalans; la resta ho deixava al lliure determini de la societat respectiva. Uns mestres que han fet milers de deixebles arreu, entre ells molts dels que ara naveguen entre la obediència al PSOE i la seva identitat nacional. Felipe González o Guerra els van atraure, els donaven càrrecs i suport de partit amo; tant amb els dos compañeros de Sevilla com amb Zapatero, mai no han estat escoltats, tret dels servidors fidels agenollats a l'aparell de Madrid. Els dirigents d'ara sembla que vulguin viure dels vots antics, de l'ahir; no s'adonen del canvi profund que ha experimentat la societat catalana en els darrers anys. Fins i tot en el seu nucli familiar i d'amics. Estan tancats en un plantejament doctrinari federal, un enigma que només ells defensen.

El seu futur és negre. O bé coincidiran en la defensa d'una Espanya que ningú vol, en què només trobaran el centralisme nacionalista excloent del PP o un PSOE de federalisme inexistent. Difícil d'empassar després d'anys de govern, amb la burla còmplice que van fer de l'Estatut votat pel poble de Catalunya i negant principis bàsics dels drets humans, recordem-ho, que estan a la carta fundacional de les Nacions Unides. El PSC no pot defensar un estat erroni. No escoltar la societat, el seus votants i fins i tot molts dels seus militants és suïcidar-se políticament. El PSC està al costat de la gent que vol decidir o hi està en contra. No m'imagino als llibres d'història de pocs anys llegir els noms de gent que aprecio, i he admirat, al costat de Vidal-Quadras, Jiménez Losantos, Pedro J. Ramírez o Rosa Díez, per citar els més histriònics.