Benemèrita paciència

En el judici que pretén –debades– escatir què va passar entre una parella de la Guàrdia Civil i un pagès de Vilajuïga hi ha prou matèria per omplir un tractat de sociolingüística. Com que la història ve de llarg i algunes conductes són il·lògicament lògiques, no cal fer un gran esforç per acceptar que els agents van recórrer a l'habitual “estamos en España” per escarnir el pagès. Però mai se sabrà del cert. El que sí que se sap és que un número era d'Andalusia i l'altre de Galícia, i que tots dos afirmen que entenen entre el “50% i el 60%” del català, “un barem suficient” per treballar aquí. Atès que en la vista un d'ells va demanar intèrpret, queda clar que el “barem” és insuficient. I encara més quan els dos guàrdies civils proclamen que no reben “formació lingüística” i que els recomanen carregar-se “de paciència”. La paciència i l'autoritat combinen malament. I en tot cas, al darrere s'entreveu una actitud de displicència colonial que tant els agents com els seus superiors deuen considerar il·lògicament lògica.