El papa i la mama
La diputada socialista Carme Chacón (en una entrevista recent a Antena 3) s'ha pronunciat sobre el procés de transició nacional engegat a Catalunya. I ho ha fet a la seva manera habitual: amb enunciats primaris, adreçats a un públic de magazine, amb llenguatge col·loquial, molt proper a l'espectador i allunyat de la consistència argumental. En aquest context; així com en els ambients mitinguers, és quan Chacón es troba a gust i queda retratada. Ja és ben trist que en un partit de trajectòria intel·lectual sòlida com el PSC, l'actiu polític que hagi arribat més lluny sigui justament Carme Chacón, que representa la sensibilitat més populista i bananera.
El cas és que Chacón diu: “Em sento catalana i espanyola i em sembla inconcebible que vingui un president com Mas a dir-me que he d'escollir entre el papa i la mama”, i queda tan ampla. El que és “inconcebible”, si de cas, és que li sembli “inconcebible” l'exercici del dret a “escollir”, més encara, quan es tracta d'una persona que es dedica professionalment a presentar-se a tota mena d'eleccions per a ser elegida i a oferir-se per a tota mena de càrrecs per a ser escollida.
Amaga Chacón que, si se sent catalana i espanyola i no vol escollir, no és perquè hagi de renunciar al seu doble sentiment. El que s'ha d'escollir no és el sentiment, que és una qüestió personal i privada i cap referèndum ho pot canviar. El que s'ha d'escollir és l'àmbit administratiu i polític. Ara Chacón se sent catalana i espanyola, però administrativament i políticament, davant del món, és només espanyola. Perquè, quan no pots escollir, automàticament ets espanyol. I el que Chacón està dient és que “catalana” només és una condició sentimental i, en canvi, “espanyola” és una condició sentimental, però també política i administrativa.
Quant a “escollir entre el papa i la mama”, respon a un concepte molt tradicional de família, un exemple estrany en una dona moderna com Chacón. Fa anys que l'esquema familiar establert a partir del tàndem “papa i mama” ha canviat, n'hi ha prou de seguir els serials televisius per a adonar-se'n. Sap Chacón que els abusos i les agressions del “papa” (papa-estat) contra la “mama” s'han de denunciar; especialment els fills, els han de denunciar.
En la mateixa entrevista, Chacón s'ha preguntat: “He de decidir pel meu fill de quatre anys si és català o espanyol?” Entenem el neguit de Chacón. Fins ara, tots els fills, “per defecte”, són espanyols. Vénen espanyols “de fàbrica”. També li va decidir el nom, al seu fill, senyora Chacón, i li decideix l'escola, i la roba, i el menjar, i les vacances... Li fa vergonya que el seu fill sigui es-
panyol per decisió ma- terna?