Repassada

Jean de La Bruyère, un important escriptor del segle XVII francès, famós sobretot per la seva capacitat de sintetitzar, va començar els seus Caractères amb l'expressió “Tout est dit” –o sigui: “Tot s'ha dit”. És difícil no tenir una sensació semblant respecte al ball d'idees relacionat amb l'actual acceleració del procés cap a la independència de Catalunya. Moltes coses ja s'han dit. Sembla que ja no s'hi pugui afegir res. Però repetir no és sobrer: de fet la majoria de les idees que circulen ja havien estat expressades fa temps. La diferència és que ara s'escolten més. Per això no crec que sigui inútil fer una repassada, dins el mar d'idees de detall, a les grans línies.

La referència més immediata és que, d'ençà la gran manifestació convocada per l'Assemblea Nacional, la situació ha pujat de nivell d'una manera admirable. Tanmateix, la imatge que resumeix millor la situació continua sent la d'estar dins d'una presó les claus de la qual les té un altre. Per tant, es comprèn que sigui objectivament difícil sortir-ne. Però també és una imatge adequada la de la lluita de la “força de la raó” (del presoner) contra la “raó de la força” (de l'escarceller). És una lluita que fa molts anys que dura. Però mentre la raó no ve acompanyada d'un cert nivell de força, és menystinguda. Fa prou temps que sabem que a favor de la voluntat catalana de tenir veu pròpia al món i de gestionar els propis recursos hi ha el reconeixement solemne del dret d'autodeterminació en els Pactes Internacionals de 1966, dret que deriva, segons el Preàmbul, “de la dignitat inherent a la persona humana”. I hem recordat a tort i a dret, des dels anys 80 del segle passat, que mai el poble català no ha estat convidat a pronunciar-se, amb plena llibertat i sol, sobre el seu destí. Però les veus dels que reclamàvem l'aplicació d'aquest dret semblaven minoritàries. I la consciència de la dificultat de la jugada ha fet que, durant molts anys, s'hagi buscat camins suposadament més assequibles. Fins que s'ha vist que aquests estaven estroncats.

Però si la força no ve acompanyada per la raó, també és vulnerable. Per part de la resistència espanyola al canvi, els arguments es basen en grandiloqüència verbal, en una combinació d'amenaces i de consells paternalistes, i en el recurs a obstacles formals: la Constitució, utilitzada com a barrera contra l'eclosió del dret d'autodeterminació. Cal ser conscients de la feblesa intrínseca que comporta la lògica del recurs a la Constitució. No és la lletra qui descriu la realitat, sinó que la realitat és forçada per tal que entri dins la lletra. Quina altra cosa feia el Tribunal Constitucional quan, tot i reconeixent que es pot parlar de nació com a realitat cultural, històrica, lingüística, sociològica, diu que l'únic concepte que val és el que va ser escrit a l'article 2? I no s'hi val a dir que això va tenir el referendament del poble. El vot popular té significació quan es pronuncia sobre un tema únic, amb una alternativa clara. Quan es va votar la Constitució, el tema era sortir del franquisme com fos. El vot a un conjunt d'alguns centenars de conceptes per part de gent que no s'ho ha llegit no té més significació que la confiança que tenen en els que li ho han proposat.

El motiu de fons per a la resistència al canvi és la voluntat política negativa –ajudada per l'article 2 de la Constitució, que és sobretot un impediment per a qualsevol govern que volgués negociar. Perquè també en Franco deia que ho tenia tot “atado y bien atado”, i quan es va voler deslligar, es va deslligar. També a Sud-àfrica tenien l'apartheid ben arrelat a la legislació, i va caure. Això sí, després de molts anys de pressió de l'opinió internacional.

Sortir de la presó és difícil, però és irrenunciable. S'ha assolit un primer objectiu: que el clam sigui fort, i que sigui escoltat a tot el món. Era, i és, una condició necessària, encara que no suficient. Pot haver-hi obstacles importants. Però cal que l'empenta no defalleixi. I cal reclamar un important grau de contenció en les relacions entre els partits favorables a l'alliberament de Catalunya. No es tracta de reclamar unitats molt problemàtiques, però sí que no donin, com fins ara, la sensació de discursos prefabricats, repetitius i buits.