Resposta a uns amics

Evidentment que per qui vulgui escoltar, explicaré el que jo sé. De totes maneres, el camí ja s'ha traçat i ben traçat. Tot va començar amb 11 banderes i un timó (algú reia i altres dubtaven).

Només un repàs de la biografia dels que conformen avui l'executiva de CDC, i de molta gent nova i diferent que va ser escollida per a les llistes a molts ajuntaments posa de manifest que el camí ja fa molt de temps que en silenci va començar. Però, i sempre hi ha un però, un país es crea amb tota la seva gent, i sí, aprofitant situacions econòmiques difícils, sabent decidir quan, com i perquè.

Ara depèn de nosaltres, de vosaltres i de la resta de catalans. El 25-N hi ha l'oportunitat de poder decidir què volem ser quan siguem grans i si allò que en boca més gran o més petita es defensava en privat o en públic, és realment el que es vol. Ja no és onejar una senyera, fer pintades o cridar més que els altres, no és ser més d'esquerres o de dretes, liberal o social demòcrata... ara és el moment de la veritat, de la nostre veritat.

Ara toca parlar de coses serioses en moments difícils. Ara toca dir que és sentiment, però que també estem cansats. Cansats dels tòpics que ens han posat, de la vergonya que ens han fet passar, de la llengua que ens han trepitjat, del país que han abandonat, de l'N-II, del projecte ferroviari, de la manca d'inversió al Port de Barcelona, del corredor del mediterrani, de la manca de retorn... No és que no vulguem ser solidaris, ho volem ser però amb el món, amb Europa, i sí, per què no, també amb l'Estat espanyol. Jo ho tinc clar: el meu president també, i la pregunta és: i vosaltres? El camí l'hem de fer tots nosaltres.

Diran que no és el moment, i jo pregunto: i quan és el moment? Quan haguem de recollir les cendres del que estan cremant? No hi ha moments ni millors ni pitjors, el que hi ha són oportunitats: vosaltres, com a empresaris que sou, entendreu més que ningú aquest concepte.

I el que diré no és proselitisme, sinó una realitat: ara toca donar suport a un president que ha dit que vol ser-ho de tots. Ell vol aconseguir una fita clara: un estat català, que ha de néixer i créixer sense tensions, sense trencar res més que una cadena que ens hem posat nosaltres mateixos per no anar tots junts. No és una qüestió de partits, sinó de creure en una persona que ha dit “puja al vaixell, que jo hi vaig”... Després, quan arribem, ell marxarà i la demagògia política (esquerres, dretes, lliberals, socialdemòcrates) tornarà a començar.

Sí, podem parlar, és clar que ho podem fer, és clar que hem de parlar, però ara més que mai cal pedalar, no deixar sol a qui ha dit que, amb esforç i sacrifici, però sense titubejar, vol fer una de les passes més importants per al nostre país.