Sinceritat

No crec que la falta de sinceritat d'un percentatge important de persones, d'un lloc o d'un grup ètnic determinat, sigui una particularitat de la raça. És un defecte –o un vici– adquirit per contagi, mimetisme o perquè la naturalesa humana és repatània a mostrar tal com són realment les persones despullades del “jo”. Ara que a la nostra terra aflora amb força el sentiment català, és gairebé un deure manifestar l'autodeterminació i encara millor, l'ànsia d'independència. Hi ha, però, una xifra important de persones que no són sinceres i, si es tracta de dir el que faran en la consulta del 25-N i successives, un erroni instint de supervivència les incita a disfressar la veritat i s'abstenen de manifestar el seu pensament, egoista més que patriòtic i polític en aquest cas. La manca de sinceritat, parenta de la mentida, entra en funcions implacable i el desconcert resta servit.

Els mitjans catalans recullen d'arreu intencions i opinions, i posen a l'abast els fets i dits més transcendents. Contrasten les edicions de Madrid i d'altres autonomies que, amb poques excepcions, declaren obertament que no els agradem: som els culpables de tots els mals que afecten el país. Que esgarrapem els pressupostos de l'Estat i que la nostra situació és de privilegi. NPI! Encara que els nostres polítics –no tots– facin una bona tasca informativa on convé, no ens volen enlloc. La progressió de la nostra literatura, les belles arts, la indústria, el comerç, els mercats europeus i mundials, i el fet que, després de 40 anys de postguerra (1939/1979) i 33 d'Estatut d'Autonomia (1979/2012) ofegant-nos pressupostàriament de manera descarada, aferrissats seguim resistint, els estimula l'afany malaltís de destrucció. Els personatges que ens visiten, amb l'excepció d'algun eixelebrat irrespectuós, no s'atreveixen de cara a malparlar de les nostres coses. Ara bé, des de la seva ínsula, envalentits, ens voldrien aixafar. La cúria del Col·legi Episcopal no s'amaga de posar-nos el paradís fora d'abast i fer-nos reserva de caldera; l'exèrcit, de la raó bèl·lica dels tancs, i el funcionariat no català, de la desconsideració soferta (?!).

És inútil intentar descobrir el nivell d'autodeterminació i d'independentisme de molts catalans. Potser sí que té quelcom de genètic... El problema és molt greu, perquè n'hi ha que escolten les calúmnies i creuen que no seria bo el canvi. Aquests no votaran o bé ho faran en contra de Mas no pas per votar els seus líders –no en tenen–, sinó perquè no prosperi el pla d'independització. Queden els més difícils de convèncer: els de dintre de casa! Les falses campanyes foranes de trontoll de les pensions, ajudes socials, mercats espanyols, relacions internacionals i d'altres impacten la majoria dubtosa. No ens assabentem del volum real del fet per la manca de sinceritat. El món desenvolupat ens observa i quedaria malament un resultat esquifit a les urnes. No seria un bon principi!