Felipe González

He de confessar que, malgrat els GAL, malgrat els casos de corrupció que va tenir al final del seu mandat, malgrat els Filesa, els Roldán, els fons reservats, i malgrat moltes altres coses, i malgrat que molts de vosaltres ja em dèieu que no tenia cap sentit, durant molts anys he sentit gran simpatia per Felipe González. Molts anys governant en un període de grans transformacions a Espanya donen per molt. I hem de reconèixer que González –Felipe, Felipe!– té carisma, és un bon orador i té aquella aureola que ja es porta de fàbrica i no es guanya amb els anys. Sempre que he tingut ocasió d'anar-lo a sentir ho he fet, i tinc anotades algunes reflexions i frases seves. Fa dos anys va ser a Barcelona –aleshores tenia 68 anys i ell mateix ironitzava dient: “Estic bé de salut si no entrem en detalls”–, on va fer una conferència durant la qual va recórrer al recurs del gerro xinès, dient allò que els expresidents dels governs són com els gerros xinesos, que tothom els vol lluir a l'entrada però que acaben fent nosa. Tenia raó. Acaben fent nosa. Molta. Sentir-li a dir que “si algú té autodeterminació per decidir el seu futur no és pas Catalunya sinó el poble espanyol”, que “Europa està infectada d'un virus que es diu nacionalisme insolidari” o que “Catalunya mai podrà ser independent” m'ha fet tocar de peus a terra i veure González com un Alfonso Guerra qualsevol. M'incomoda. Suposo que no tant com a Pere Navarro –quin paperàs el del PSC!–, però González, definitivament, m'ha decebut. Em sap greu. I ara només puc fer una cosa, i és passar del plaer d'anar-lo a escoltar a no anar-hi més. I demanar-li, si us plau, que calli.