Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Els criolls, nascuts del fuet i els grillons

La majoria de parlants de crioll, siguin al país que siguin, solen patir d'un complex d'inferioritat lingüístic: tendeixen a creure que la seva llengua és per essència inferior a les llengües dels colonitzadors de les quals aquests criolls són, en part, els descendents. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans dóna aquesta definició del crioll: «Llengua mixta originada per la combinació de dues llengües, especialment la formada amb elements d'una llengua europea i la llengua vernacla de les antigues colònies americanes.» Sense cap ànim d'entrar en polèmica amb ningú, voldria fer observar que «llengua vernacla de les antigues colònies americanes» pot fer pensar que es tracta de les llengües dels amerindis, mentre que les llengües que han participat a la formació de criolls són més aviat d'origen africà. Existirien avui uns cent vint criolls parlats arreu del món, el noranta per cent dels quals tindria el seu origen en el tràfic d'esclaus a gran escala dels segles XVI a XIX. Per això, les llengües que han servit a la creació de la base lexical de criolls no són gaire nombroses: anglès, francès, espanyol, portuguès, neerlandès, alemany i italià. Per la seva banda, les llengües africanes han influït sobretot sobre la sintaxi dels criolls i, per això, són més difícils de detectar. Es tracta de llengües de la costa occidental d'Àfrica: éwé, kikongo, ioruba o fongbe, entre d'altres.

Un crioll, doncs, és una llengua nascuda de la fusió ràpida de llengües diferents, generalment per situacions d'urgència comunicativa originada per la violència feta per uns quants a molts altres: sense l'esclavatge com a comerç intercontinental la major part de criolls no haurien existit mai. La barreja organitzada de les ètnies d'origen dels esclaus, que dificultava que es poguessin comunicar entre ells, i la prohibició expressa feta tant als esclaus com als seus vigilants de parlar en cap llengua africana va crear el menester immediat de trobar una llengua que fos a l'encop comuna i legalment acceptada pels esclavistes. Així doncs, el crioll va esdevenir ràpidament llengua transmesa de pares a fills. Ja que un crioll no és només un parlar generat per la necessitat de comunicar-se entre dues persones que no parlen la mateixa llengua –això seria un pidgin– sinó el resultat d'aquesta barreja quan ha esdevingut llengua total, llengua materna, llengua suficient. I per això mateix existeix un gran nombre de criolls, generalment sense intercomprensió fins i tot quan comparteixen orígens comuns: el criolls de l'illa de Reunió o de la Martinica, tot i tenir una mateixa base lexical francesa, no són comprensibles entre ells. Per això una bona solució per tal que les poblacions que parlen un crioll assumissin amb més naturalitat que la seva llengua és tan completa, digna i plàstica com qualsevol altra, seria de no anomenar-la més crioll sinó de referir-s'hi amb el gentilici del territori en què es parla: el jamaicà, l'haitià, el capverdià, el mauricià, etcètera.

És clar que un estatus legal ajudaria molt a fer aquest indispensable pas mental, però són pocs els territoris, fins i tot independents, en què una llengua criolla és oficial. Haití, primer país independent de població negra, hauria pogut fer del crioll una llengua d'estat ja a l'inici del segle XIX (hi és cooficial només des del 1987) però, en aquell moment, la minoria alfabetitzada que dirigia el país va preferir optar pel francès per no tallar-se dels corrents comercials, diplomàtics i culturals dominants. Sens dubte, l'ús i el prestigi de qualsevol crioll d'arreu del món al segle XXI seria força diferent si els rebels haitians del 1804 haguessin optar per donar el lloc merescut a la seva llengua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.