Líders

El referèndum sobre l'entrada a l'OTAN del 1986 va ser el despropòsit que tothom recorda: els socialistes del PSOE que havien de votar que no van acabar votant que sí i, a Catalunya, els convergents que havien de votar que sí van votar que no. Una cosa, però, va tenir d'útil: la demostració diàfana que a Espanya i a Catalunya hi havia sengles líders. A Espanya, Felipe González, i a Catalunya, Jordi Pujol. Un i altre van convèncer els seus de violentar la pròpia voluntat i votar el contrari de la línia fins llavors defensada pels respectius partits. L'un, González, perquè va veure que la democràcia trontollaria si l'entrada a l'OTAN no era un fet. L'altre, l'atlantista Jordi Pujol, després de donar per fet que el sí guanyaria gràcies al canvi d'opinió del president espanyol, per armar-se de força davant un González amb majoria absoluta que era poc sensible a les aspiracions catalanes i el govern del qual havia engegat la querella contra Banca Catalana. A les Memòries, Pujol recorda que González li va reconèixer un dia: “Ni tú ni yo tuvimos en aquel momento nuestra mejor actuación.” Sí, però tots dos van sortir reforçats. A Espanya va guanyar el sí, i a Catalunya, el no.

Em diuen que els americans que vénen a Catalunya aquests dies per observar la força de l'independentisme tenen una memòria d'elefant i recorden i retreuen el no a l'OTAN d'aquest país que vol ser un estat propi. Ja veurem si el president Mas els pot convèncer que aquell no va ser en realitat un sí més convençut que el sí del PSOE, però jo no vull parlar d'això. Jo vull dir que el president Rajoy, quan es manté inflexible primer davant la proposta de pacte fiscal i després davant l'organització d'un referèndum sobre la independència de Catalunya amb el pretext, segons diu, que es troba “lligat de peus i mans” pel seu partit i l'opinió pública, queda amb el lideratge molt qüestionat i en situació ridícula si se'l compara amb les figures d'un González o un Pujol, els quals també es trobaven lligats pels seus i per l'opinió pública i tot i així van saber prescindir de cordes i manilles. Un líder no és el que fa el que volen els seus sinó el que fa malgrat els seus.

El paper de líder l'ha cedit Rajoy a Artur Mas. Ja li veurem els resultats electorals i del referèndum però de moment tiba i va al davant.