Mas i Junqueras, la garantia
El patrimoni de CDC,
UDC i ERC, amb els seus clarobscurs, configura avui la gran majoria del catalanisme i el sobiranisme polític
El president Artur Mas i els màxims responsables de CDC, Oriol Pujol i Josep Rull, formen un trio sobiranista que mereix el respecte de tots aquells qui creiem que Catalunya és a una cruïlla històrica, potser irrepetible, per tal d'assolir la seva plena sobirania nacional, adaptada al s. XXI i a Europa. També CDC aporta quelcom molt important per a les generacions que van protagonitzar la transició democràtica: el canvi estratègic i real de l'ex-president Pujol i del sector històric que ell representa. Pujol ha sigut capaç de reconèixer les equivocacions històriques comeses i, amb la seva actitud ferma per assolir la plena sobirania nacional, ha aconseguit que aquells que van confiar en ell durant dècades avui entenguin i acceptin majoritàriament que l'únic camí que li queda a Catalunya és ésser un Estat més en el marc de la Unió Europea.
Jordi Pujol és, doncs, una eina importantíssima per capgirar amplis sectors de la població que mai no haurien optat per la sobirania i que tenien una certa por de l'opció independentista. Però allò més important que aporta CDC al moment present són unes generacions, avui compreses entre els 25 i els 50 anys, que han sigut el producte –i el resultat– de l'escola de patriotes de la JNC. Aquestes generacions són uns quadres polítics desacomplexats, sense les pors ni els tics del franquisme, molts d'ells amb una gran formació professional, universitària o empresarial. I disposats a córrer el risc de portar el país a la plenitud nacional: són el gran ariet del sobiranisme convergent. S'ha de tenir en compte, però, que tant a CDC com a UDC hi ha importants sectors amb molt de poder fàctic econòmic que tenen el cor amb el país però la butxaca i els interessos els porten fins a l'històric coitus interruptus del pujolisme i del ‘sector dels negocis' del partit i els seus entorns. El president Mas ha jugat fort: hem de reconèixer-li que ens ha col·locat tots al seu darrere. Tot i això, en el seu discurs i missatge –i més encara: en el seu projecte estratègic–, Mas deixa moltes indefinicions sense resoldre. S'entén que el president vulgui ser prudent i vulgui tenir vies obertes per a un procés que no serà fàcil.
El President Mas, CDC i els seus patriotes necessiten el suport extern: el suport d'una bona part de la societat civil i militant. I també necessiten una esquerra nacional contundent però seriosa i responsable, alhora, en el projecte nacional. I aquest paper, en l'actual panorama polític català d'avui dia, li correspon a ERC i a la renovada direcció encapçalada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Esquerra ha comès en el passat alguns errors, però ningú no li pot negar que ha estat la punta de llança històrica de l'independentisme i de la seva normalització en la societat catalana. Qui va començar a parlar d'espoli fiscal? Qui va mantenir la necessitat de ajuntar la lluita social i nacional? Qui va difondre la idea d'un independentisme en l'horitzó del 2014, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira? Un líder que, també, va bastir el discurs polític de l'independentisme de manera desacomplexada, i qui també va fer entendre que aquest no havia de ser marginal sinó una força de govern.
La història algun dia també farà justícia amb la importància d'algunes actituds poc compreses d'ERC, unes actituds que han portat finalment a la crisi de definició i nacional del PSC. Els socialistes, a dia d'avui, es debaten entre el seu suport al dret a decidir o caure irremeiablement a ésser una sucursal del PSOE. El patrimoni de CDC, UDC i ERC, amb els seus clarobscurs, configura avui la gran majoria del catalanisme i el sobiranisme polític.
El 25-N Mas i Junqueras, cadascun des del seu espai polític, han de sumar i assolir una majoria absoluta contundent i incontestable. Perquè, abans i després del 25-N, hi haurà una gran ofensiva: no sols provinent de les forces espanyolistes que voldran impedir aquesta gran majoria social, sinó –com he dit tantes altres vegades– provinent de l'Estat i dels seus serveis i clavegueres, els quals voldran fer avortar el projecte engrescador i il·lusionant que va fer explosió el passat 11 de setembre a Catalunya. Mas i Junqueras són dos personatges diferents però que tenen perfils humans i personals semblants, d'una formació estricta i humanística, un des del centre i l'altre des de l'esquerra. I a més, els uneix un perfil de fermesa i de contundència. Junts poden fer moltes coses i poden ésser un bloc indestructible. Caldrà, però, que ambdós es tinguin confiança mútua i es reparteixin el paper que els pertoca davant la societat catalana i les seves classes populars. Cal evitar, doncs, enfrontaments innecessaris, retrets del passat: ara ens hi juguem molt més que unes eleccions al Parlament de Catalunya, ens hi juguem potser la gran oportunitat –davant una Espanya decadent i en descomposició– de poder trobar el nostre lloc a Europa. Catalunya ha d'ésser l'avançada del que serà, en un futur, tota la nació catalana.
CiU, el 25-N, també haurà d'oblidar una campanya electoral dura que segur que duran a terme ICV i la CUP. Ells també han de treballar pel seu espai i per aportar uns sectors que no votarien mai a convergents o republicans però que són importants per a la consolidació del projecte nacional. El 26 de novembre comença una nova etapa de la nostra història en la qual caldrà sumar i sumar, i mai restar, perquè l'assoliment d'un Estat nou a Europa sols serà possible si convencem els europeus que els qui volem ésser som una majoria seriosa, responsable i imparable.
