Deute o independència

Les eleccions del 25 de novembre són molt importants perquè marcaran la vida col·lectiva del poble català, perquè determinaran les seves possibilitats de fer passos endavant cap a la independència i cap a unes formes de gestió política més justes i més democràtiques.

Cal, doncs, votar per la independència. I cal que voti tothom. Cap vot favorable a la plena llibertat col·lectiva de la nació catalana no s'ha de quedar a casa. I cal també, i potser per damunt de tot, assegurar el vot. És a dir, exercir aquest dret amb les màximes garanties que no serà utilitzat en interès de cap maniobra posterior de cap partit. En aquestes eleccions no podem votar amb ingenuïtat perquè sabem que s'hi presenten alguns partits que –si hem de fer cas de la seva trajectòria– no poden donar garanties de mantenir d'una manera clara la defensa dels objectius que s'ha fixat el poble català en aquests moments.

D'ençà de l'11 de setembre passat la reivindicació del poble català és molt clara: avançar sense cap dilació (ni desviació, ni pas enrere) cap a la independència. Crear un Estat nou que, com a objectiu mínim, ha de tenir els principis de democràcia i justícia social. Però l'escenari que surti del 25-N pot estar condicionat pel rescat europeu del deute espanyol. A-questa intervenció augmentarà encara més la dependència de la Generalitat via fons de liquiditat, i això podria paralitzar qualsevol consulta o referèndum. Podríem entrar en un estat de xoc que congelés el procés independentista. CiU podria fer un nou exercici de versatilitat i prioritzar el redreçament de les finances públiques a través del “diàleg” amb l'Estat espanyol i “l'audàcia”, tal com reclama el rotatiu portaveu dels sectors d'ordre del nostre país. I, és clar, explicar-nos que en realitat es tracta d'un avenç gradual cap a les estructures d'estat interdependent.

Que aquesta maniobra s'imposi dependrà també, és clar, del paper del moviment independentista. Aquest ha estat l'actor que ha condicionat l'escenari actual, i pot mantenir-se així si la mobilització popular és continuada. No podem afluixar. I hem de parlar clar: independència vol dir ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i obertura d'un procés constituent per definir els nostres objectius com a societat.

Però encara hi afegiria un altre element. Cal que, dins l'independentisme, fem una reflexió sobre el pagament del deute públic i sobre la possible intervenció europea. El deute públic ha crescut per la caiguda dels ingressos de les administracions, fruit de l'esclat de la bombolla immobiliària i financera, i del posterior rescat bancari. La reclamació del pagament del deute per part del sector financer internacional, esdevé ara un mecanisme que limita la nostra sobirania democràtica. Es paralitza la iniciativa política per causa de l'endeutament: els nostres ajuntaments ja ho estan comprovant de primera mà. Però cal reflexionar sobre l'origen d'aquest deute i plantejar-ne la seva il·legitimitat, tal com fan els moviments que reclamen una auditoria ciutadana. Si allò que volem com a poble és la llibertat per construir un nou model de país, la reflexió sobre l'economia i la banca no és sobrera. Convé ser crítics i valorar tots els escenaris com a plausibles. I davant d'un panorama com el descrit, no podríem quedar bloquejats per la paràlisi i el derrotisme. Però ja des d'ara podem enfortir les opcions que defensen la ruptura democràtica sense defalliment ni maniobres dels partits convencionals, i que plantegen la sobirania econòmica com a indestriable de l'alliberament nacional. Formacions com la CUP, que recull l'esperit de més de trenta anys de lluita independentista i el compromís amb els interessos del poble català.