Des d'una banda del mur

Dues i només dues són les opcions per a aquesta campanya electoral que ara comença: quedar-nos on som o mirar endavant. De la banda de la primera opció, les perspectives no semblen gaire prometedores. La tasca de demolició de l'estat del benestar sembla a hores d'ara inaturable. El mateix es pot dir del manteniment del nivell d'autogovern que hem anat construint a cop de paciència, voluntat i incompliments. Un model dit autonòmic que progressivament va quedant reduït a una pura carcassa jurídica sota l'empenta centrípeta espanyola. L'envestida ideològica que acompanya el procés centralitzador, duta al seu extrem per un ministre Wert que sorprenentment encara continua en actiu, no deixa lloc a dubtes.

Si parlem de mantenir l'statu quo també hauríem de referir-nos a les possibilitats de convivència dels pobles de l'anomenada Espanya plural. El conjunt d'amenaces, desautoritzacions, insults personals i col·lectius que han precedit la decisió de Mas de preguntar als ciutadans quin volen que sigui el seu futur, demostra el desacomplexament de l'esperit uniformitzador. De tots els insults rebuts, probablement els més sagnants han estat els insults a la intel·ligència. Mai els catalans havíem rebut tantes lliçons d'història, tantes prediccions econòmiques i jurídiques. Mai tantes d'aquestes lliçons no havien arribat de gent tan ignorant en economia, dret o història. Individus àvids d'alliçonar-nos però incapaços de perdre un segon escoltant què diu l'altre.

Quan fins i tot la intel·lectualitat dita progressista de l'Estat comença a alliçonar-te sobre la impossibilitat de consultar la ciutadania sobre el seu futur, t'adones de la magnitud de l'abisme. Comproves la debilitat d'aquest proclamat liberalisme que acaba, irònicament, oferint una imatge idèntica a la versió més tronada del tan denigrat nacionalisme: no hi ha individus, només pàtries. Per a mostra, Rubalcaba. Tot plegat, una evidència més de la debilitat de les credencials democràtiques, de la vacuïtat dels principis que encara alguns proclamen defensar. Siguem clars: statu quo vol dir submissió.

Per la banda econòmica tampoc cal ser endevins. Si continuem on som, sota un estat sotmès a la dictadura dels creditors, la sagnia de recursos per part de l'estat continuarà i si cal es redoblarà. La lògica actual del sistema és la d'anar a buscar recursos allà on es trobin captius. Dit d'una altra manera, la de retallar allà on es pugui. Si aquesta font de recursos són persones o territoris, això només és una qüestió secundària, nacionalista. Fins on s'estendrà la recepta? Amb un estat desproveït pels mercats de capacitat financera, la resposta ja només vindrà donada des de fora. El temps ho dirà.

Tal com estan les coses, el programa econòmic dels partits per a aquestes eleccions no caldrà que se'l mirin gaire. En el context actual, el pes i la intensitat dels ajustos estan establerts a canvi d'un crèdit per pagar nòmines i serveis. Dos mil milions en el proper rebut. Ironies de la Catalunya rica i plena. Això sí, si una cosa té de bo administrar un pressupost minvant és que en matèria econòmica l'eix esquerra-dreta desapareix per quedar eclipsat davant d'un altre de més rellevant: el dels polítics que diuen la veritat i el dels que prometen el que no poden complir.

Finalment, doncs, si ens decidim a emprendre el camí de mirar més enllà, la decisió del vot rau a determinar qui està capacitat per entomar aquest procés i amb quins acompanyants. Algunes preguntes podrien ajudar-nos a respondre la qüestió plantejada. L'escollit sabrà resistir-se al debat del fang i l'insult o es deixarà arrossegar per la desqualificació? Serà prou llest per respondre amb les armes del suport popular o caurà víctima dels paranys a què el sotmetran uns i altres? Enmig de la teranyina creada per la por i la tergiversació, sabrà fer arribar la seva proposta al terç de catalans indecisos sobre el seu futur nacional? Sabrà guanyar el suport dels demòcrates d'arreu del món a la seva causa? Sabrà moure's en el delicat equilibri de la convivència i les diferències culturals a casa nostra sense trepitjar cap ull de poll? Arribat el moment, sabrà canalitzar el diàleg –què n'hi haurà, no ho dubtin– amb els governs espanyol i europeu? Sabrà promoure, en definitiva, una proposta política sòlida per explicar la viabilitat d'aquesta nova Catalunya que diu voler ser membre de ple dret de la comunitat internacional?

Alguns diran que a la llista anterior, entre statu quo i saltar a l'altra banda del mur, encara hi ha lloc per al federalisme. Per a qualsevol lector que segueixi l'actualitat, la resposta certament fa mandra. Dir federalisme convida a pensar en una nova capa de maquillatge de campanya, en una nova eina de màrqueting electoral que no té cap altre objectiu que intentar mantenir un reduït nombre de cadires a canvi de marejar la perdiu una estona més. I és que al federalisme li ha passat el mateix que li va succeir al socialisme, dos conceptes tan bells com allunyats del món real. A Espanya el federalisme és d'aparador, de vitrina, sense substància ni essència ni defensors. Federalistes, de fet, només n'hi ha sobre el paper. O a Catalunya, el que vindria a ser el mateix. La llàstima històrica per als seus partidaris és que l'únic partit que n'ha fet bandera amb prou feines té la convicció o la capacitat o el permís per redactar el seu propi programa electoral. Ja no diguem per convèncer els seus companys de viatge d'allò en què no han cregut mai.

El debat actual és el del mur, el de la conveniència o no d'apamar-lo, de prendre'n mides i el de saber quants catalans volen mirar més enllà. Certament, feina més que suficient per a una legislatura.