El Moviment

Al restaurant on dino em comenten que han vingut a demanar feina de cambrer antics clients que s'han quedat a l'atur i ja no es poden permetre el menú diari. Una setmana després, descobreixo que el restaurant ha tancat. A la benzinera on omplo el dipòsit hi havia una empleada molt simpàtica anomenada Valentina. Quan pregunto què se n'ha fet em diuen que han reduït la plantilla i que la Valentina se n'ha entornat a Xile. La meva botiga de queviures habitual ha canviat d'horari. La crisi, em comenten, els ha obligat a prescindir de l'empleat que aixecava la persiana quan a mi em convenia. Són tan sols algunes víctimes d'aquesta guerra que estem perdent i que s'acarnissa amb uns soldats sense uniforme ni bandera anomenats treballadors. Cinc milions d'aturats jeuen abatuts al camp de batalla i els generals continuen als seus búnquers, indiferents davant l'hemorràgia de llocs de treball. A la ciutat on treballo, cada any se celebren Fires. Enguany, els sindicats han estat bandejats de l'espai de barraques amb l'argument que no són entitats exclusivament locals. No he militat mai a cap sindicat i no combrego amb els excessos demagògics que tot sovint descarreguen alguns alliberats. Però en aquest país el moviment obrer ha anat molt lligat a la recuperació de les llibertats i ha de tenir barraca, altaveus i respecte institucional perquè ara més que mai el necessitem. Hauria estat perfecte poder fer com sempre la cervesa a la barraca sindical i veure com després donaven la recaptació a una causa benèfica. Javier Bardem, el dolent del nou Bond, acaba de dir una frase que cap guionista milloraria: “Al govern ja li van bé tants aturats perquè això atemoreix els que continuen treballant i els predisposa a empassar-se més retallades de drets socials.” I no és cap pel·lícula.