Opinió

Tothom ho ha entès

Fins i tot els més incòmodes amb la situació actual han acceptat que aquestes eleccions no decidiran només un Parlament i un govern

A hores d'ara intentar parar la gran onada és, més que temerari, absurd. El president de la Generalitat s'equivocava l'altre dia a Brussel·les quan afirmava que si al final la llei i la força impedien celebrar un referèndum, potser caldria convocar unes eleccions que fossin plebiscitàries. I Artur Mas s'equivocava perquè les eleccions plebiscitàries ja han estat convocades i es faran d'ací a dues setmanes. Així les entenen de grat Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Solidaritat, el Partit Popular i Ciutadans i, a la força, Iniciativa. I l'única opció política que ni ho havia vist ni ho havia volgut fins ara s'equivocava. Per això les enquestes castiguen tan severament el PSC. Agradi o no agradi, aquestes eleccions són un plebiscit. Amb matisos, però un plebiscit. Els electors votaran sí o no a un referèndum –és a dir, al lliure exercici d'un principi democràtic elemental– i ho faran decantant-se per sensibilitats ideològiques diferents, però dividides en dos blocs ben definits. D'un costat, els que consideren els catalans un poble que pot exercir els drets bàsics col·lectius; de l'altre, els que opinen que la sobirania recau en el poble espanyol per mandat constitucional derivat de la convicció seva patriòtica.

Aquesta dualitat explica, per exemple, les portades i els editorials dels diaris de Madrid d'ahir. Enfebrats per una deriva que els ofèn profundament, El País, La Razón, El Mundo i l'ABC deixaven de costat els odis ideològics o mercantils que els separen i coincidien a reivindicar la “Catalunya real” enfront de la “psicosi nacionalista”. Particularment il·lustratiu resultava l'editorial del diari que s'ha reivindicat en les darreres dècades com la veu del progressisme espanyol. Si això és progressisme, el general Cabrera va ser una conseqüència democràtica de la revolució francesa. L'editorial d'El País alertava dels “símptomes de deficient qualitat democràtica que afloren a Catalunya”. Com els altres rotatius madrilenys de clara tendència reaccionària, acusava de “caudillismo” el president de la Generalitat i qualificava de “perill democràtic” el “sectarisme” del “nacionalisme governant”. És curiós que des d'Espanya, mirant cap a Catalunya, algú parli de “caudillos”. A l'Espanya recent només n'hi ha hagut un i no era exactament català. Per ser “caudillo” no n'hi ha prou amb la intenció. Cal també una força que possibiliti la vocació, i aquesta força ni ara ni mai ha estat a l'abast de cap alternativa política catalana.

La posició que ahir defensava editorialment El País a Catalunya només té un referent polític, que es diu Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Ni tan sols el Partit Popular Català s'atreveix a anar tan lluny. Com que El País s'ha alineat nacionalment de manera entusiasta amb la premsa espanyola de la corneta i el tambor, és fàcil arribar a la conclusió que des de Madrid “el problema catalán” torna a ser el mateix per a tothom. En això no hi ha excepcions ni diferències entre la pretesa esquerra i la dreta. Si Catalunya vol decidir democràticament, la pretensió és considerada un deliri, una traïció o una exhibició de feixisme.

Però sigui com sigui, que sempre és com és, en tot cas tots els poders de la capital de l'Estat han entès que aquestes no seran unes eleccions més. Tothom ho ha entès a Espanya i a Catalunya. I aquesta percepció explica els missatges electorals de les diferents opcions i els editorials i les portades irades de la premsa espanyola. Qui no ho havia entès fins ara –potser qui no ho volia entendre– era el PSC, però la seva campanya pren com a referència gairebé exclusiva “el federalisme”. I això vol dir que fins i tot els més incòmodes amb la situació actual han acceptat que aquestes eleccions no decidiran només unes majories parlamentàries. És curiós que aquesta hagi acabat sent també la percepció del Partit Popular. Avisava Alicia Sánchez-Camacho només fa uns mesos que si es plantejaven unes eleccions amb una pretensió diferent de la convencional, els tribunals haurien d'actuar i declarar-les il·legals. I si això és així, per què la campanya del PP proclama com a divisa electoral “Catalans i espanyols?”.

EL Diumenge 25 a la nit, doncs, només hi haurà dues possibles interpretacions. El dret a decidir serà una opció democràtica i real si les tres forces polítiques que el van votar al Parlament assoleixen una majoria robusta. Això vol dir que Convergència i Unió, Esquerra Republicana i Iniciativa han de sumar més de noranta diputats. Amb aquesta representació democràtica el referèndum serà possible. Clamin el que clamin els que no poden donar cap lliçó de grandesa democràtica. I això no ho decidiran, com editorialitza El País, “una assemblea informal, una manifestació per multitudinària que sigui o unes entitats de la pretesa societat civil prèviament subvencionada”. Això ho decidirà el poble de Catalunya. Una realitat nacional que aquesta gent no ha entès mai, no entén ara i només entendrà per una política de fets democràtics consumats.

L'altra interpretació serà l'èxit o el fracàs d'Artur Mas. Sembla que ara com ara en aquest punt no hi ha gaire lloc per als matisos. Si el candidat de Convergència i Unió aconsegueix la majoria absoluta, l'hostilitat i les agressions des d'Espanya es mantindran, però amb una altra intensitat. Si no és així, aquesta infanteria de foc tan persistent clamarà a l'uníson que la proposta de l'actual president de la Generalitat ha fracassat. Ni que CiU obtingui 67 diputats i la segona força política no arribi a sumar-ne vint. Això també sembla que ho ha entès tothom a Espanya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.