“La Bête”

Dissabte, sessió de dos quarts de deu del vespre al Teatre Nacional per contemplar com Jordi Bosch fa arrencar l'obra La Bête amb un monòleg de més de mitja hora i, en acabat, sosté l'hora i mitja que encara queda sense defallir i amb el mateix ímpetu i la mateixa riquesa de registres. La peça que Sergi Belbel ha triat per acomiadar els seus anys al capdavant de la institució escènica potser no m'interessa gaire o potser no l'he acabada d'entendre, però en Bosch ho val tot. Ho val tot? No tothom és de la mateixa opinió. Mitja entrada. En Bosch recitant alexandrins com ningú allà al mig de la boca immensa de l'escenari, i mig pati de butaques buit. Fem comptes. Preu de l'entrada –comprada per telèfon després de maniobres complicades–, 31,48 euros. El 21% d'IVA que el govern ha imposat als productes culturals, 6,61 euros. Preu total 38,09. Afegim-hi el transport per arribar-hi –els que venim del fora–, el pàrquing –prop de set euros–, i l'entrepà que has de menjar al bar per culpa de l'hora ni chien ni loup en què han programat l'obra. Sumem: cinquanta euros per cap, cent si sou dos. En el programa s'anuncia que part del vestuari és el resultat d'haver reciclat roba d'espectacles anteriors. Com sigui, cent euros. Bosch i la companyia valen totes les pessetes, però molta gent considera que no les pot pagar.

Abans d'entrar em miro de nou l'edifici del Nacional. Aquells vidres que deuen costar tant esforç i tants diners de netejar; aquelles escales mecàniques que fan accedir al restaurant i que necessiten racions d'oli perquè pugin i baixin; aquell vestíbul d'aeroport que s'ha d'escalfar i refrigerar... Ni que els actors i el director s'abaixessin el sou a la meitat –que potser se l'han abaixat–: el manteniment d'aquest embalum colossal, aquesta calaixera a escala de gegant, costa un ull de la cara, i el cost ens surt a l'entrada. Les escales mecàniques, el vestíbul, els vidres i el frontis de temple grec ni milloren ni empitjoren el do de pit de Jordi Bosch. En podríem prescindir i fer aquesta obra en un teatre construït amb quatre fustes i un cordill. Però les coses, respectable públic, han anat així. No només els bancs i les promotores han fet més obres del compte. També les institucions públiques. I al final, enmig de la ruïna, la Bête de l'IVA.