Monstruositats

La història té una lògica que de vegades sembla impossiblement perfecta. La campanya iniciada pel tan menystingut tripartit per aconseguir un nou Estatut va acabar amb la vergonyosa actuació del PSOE i del PP que culminà amb la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010. Tan sols dotze dies més tard, la frustració popular dirigida contra el menyspreu manifestat per l'Estat es va concentrar en la gran demostració del 10 de juliol. Enguany, el refús de part de l'actual president del govern espanyol de ni tan sols voler sentir parlar d'un pacte fiscal per a Catalunya ha convertit aquell 10 de juliol en només l'assaig general per a la grandiosa manifestació de l'11 de setembre.

Francesc Ferrer i Gironès, en el seu admirable llibre Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la historia, ensenya que el catalanisme emergeix i es manté com una defensa contra l'anticatalanisme, i com aquest ve de ben lluny i ha estat una constant.

Algunes de les expressions més notòries d'anticatalanisme vénen de la ploma de Quevedo. És el protagonista del Buscón qui, parlant de l'únic personatge català ideat per l'autor, diu que era “la criatura más triste y miserable que Dios crió”. Però és del mateix Quevedo la definició dels catalans com “aborto monstruoso de la política”, un dels despropòsits menys insultants que inclogué en La rebelión de Barcelona, ni es por el güevo, ni es por el fuero. Aquell pamflet, de 1641, forma part de la lluita propagandística que acompanyà la Guerra dels Segadors, però és evident que llavors la noció de la monstruositat del sistema governamental de Catalunya ja era un tòpic.

Setze anys abans, en el primer dels quatre reportatges elogiosos que publicà sobre festes celebrades a Barcelona, l'insigne periodista Andrés de Almansa y Mendoza havia escrit quelcom de ben semblant: “Su gobierno es un compuesto, por no decir monstruo.” Tant Almansa com Quevedo es referien al fet que a Barcelona el virrei s'havia d'afrontar amb els interessos representats a la Generalitat per la noblesa, el clergat i la burgesia. Ambdós escriptors veien la constitució catalana com una monstruositat, perquè posava uns límits al poder reial que eren impensables a Castella.

La Guerra dels Segadors acabà, el 1652, amb la rendició de Barcelona després d'un setge que havia durat quinze mesos, i en què van morir molts milers de barcelonins de la pesta provocada per la fam. Aquella monstruositat de debò ens apareix ara com l'anticipació del terrible setge del 1713-1714 que una altra generació de barcelonins va resistir també durant quinze mesos, i en què els van caure a sobre més de 20.000 bombes.

Aquests dies hem sentit veus que inciten a fer ús de la força –l'exèrcit, la Guàrdia Civil– per posar fi a l'actual resistència catalana, però fins i tot el govern espanyol sembla que és conscient que avui dia aquella és una solució impossible.

que ara no es puguin cometre monstruositats, però, no vol pas dir que no se'n puguin dir, i és a això que s'estan dedicant, a ple rendiment, periodistes cavernícoles i prohoms del PP i del PSOE. Hom podria pensar que hi haurà premi per a qui l'hagi dit més grossa.

Ja ho deia en Francesc Ferrer: “De resultes de la catalanofòbia neix la lluita dels catalans per defensar les seves llibertats o reclamar la sobirania.” L'enyorat historiador s'emocionaria si veiés com les veus catalanòfobes estan refermant en aquests moments la reclamació per a la independència de Catalunya.

(*) Convidat per l'Associació Noves Bases de Manresa