L'equació sobiranista

Després del gol en pròpia porta que s'ha fet CiU en aquesta campanya, correm el perill de creure'ns, si escoltem determinats analistes i llegim determinats diaris, que la partida s'ha acabat. És cert que s'ha complicat, i molt, i que algunes formacions han caigut a la casella de la mort i ara han hagut de fer marxa enrere per tornar a la de sortida. Mas ha quedat tocat i, amb ell, tota la coalició respira uns aires de derrota que correm el perill que se'ns encomanin. A Madrid s'han confós i, aprofitant que tenim un govern tocat, ens volen fer creure que la derrota de Mas és la derrota del país, del dret a decidir, del sobiranisme i de les estructures d'estat, però també la derrota de les consultes sobiranistes, de les assembles de l'ANC, de l'Associació de Municipis per la Independència i de tantes altres coses. Doncs no. És, en tot cas, la derrota de l'estratègia de CiU. Res més. I no és a Madrid on han de decidir si el camí de la independència és mort o viu. És aquí. I aquí al panorama, per complicat que sigui, li ha passat com a les equacions que fèiem de petits a l'escola, que per resoldre-les primer havies d'anar aclarint incògnites. I s'han aclarit: CiU té 50 diputats sobiranistes i ERC, 21. En volien més, però són els que són. I sumen. Amb ERC al govern o a l'oposició. Però com que som un país que tendeix al pessimisme, ara tot són mals auguris. Però no havíem quedat que això havia canviat i que ara érem un país optimista? Som a les mans de CiU i ERC, és cert. I a les dues bandes n'hi ha que tenen ganes de passar-se factures pendents. Ells sabran què fan. Però llavors la culpa ja no serà ni de Madrid, ni d'El Mundo, ni de Pedro J.