25-N: realisme contra decepció

Vagi per endavant la meva millor felicitació a tots els partits sobiranistes pels seus resultats a les eleccions del diumenge 25 de novembre. Una data que, sens dubte, ja forma part de la història d'aquesta nació. Perquè, se sigui de dretes o d'esquerres, el que més estava en joc en aquestes eleccions era la possibilitat d'expressar-se en llibertat a favor d'un estat propi i contra el discurs de la por. Posar-ho als programes de manera clara i defensar-ho en campanya, davant l'allau d'atacs formulats per un Estat espanyol molt hostil, era ja de per si un gest de dignitat, de valentia i de respecte a una clara demanda social.

Però qui havia dit que seria bufar i fer ampolles? Assenyadament, ningú, però en l'ambient i de manera ben explicable es notava eufòria. Una eufòria ben lògica per l'excepcionalitat dels mesos que estem vivint, i en la qual tenia un gran protagonisme la valentia, per primer cop, d'un president de la Generalitat que havia decidit apostar per l'estat propi i defensar-lo amb coherència davant l'Estat espanyol.

Però si bé de l'eufòria a la decepció només hi ha un pas, de la decepció a la satisfacció hi ha el realisme de les dades i els fets. A Catalunya, avui som més, i més coneguts, els que volem un estat propi com qualsevol nació lliure del món. El fet nacional català és una realitat per al món a la qual Espanya tanca els ulls.

He apel·lat al realisme i, perquè no em vull deixar enganyar, he demanat a estrangers demòcrates que no viuen aquí que analitzin el resultat de les eleccions després de posar-los en antecedents dels programes electorals i del conflicte obert entre Espanya i Catalunya. Tots han opinat igual, destacant la gran diferència entre els vots a favor de l'estat propi i els contraris. Tots m'han dit que els sorprenia que la primera i la segona força coincidissin en l'objectiu nacional i que el partit del govern espanyol fos només el quart en vots, i tots han conclòs que no hi havia dubtes respecte a la voluntat majoritària dels catalans.

Per què, aleshores, hi ha mitjans i analistes que s'entesten a parlar de fracàs del procés iniciat l'11 de setembre o del sobiranisme en aquestes eleccions? I per què, en una primera reacció, es té la sensació de decepció?

No hi ha més explicació que la que ens fa veure que som presoners d'un parany mental. Volíem tant i tant, que ens hem quedat amb el regust de poc. Ningú no havia calculat tots els possibles efectes d'una participació major en un 11%, augment que ha permès que la disminució de només 90.000 vots de CiU respecte a les eleccions del 2010 es traduís en un descens de 12 escons i en sensació gairebé de derrota. Ningú no havia previst que tot i que CiU obtingués 1,1 milions de vots i es distanciés en 600.000 vots del segon partit (ERC, també favorable a l'estat propi) en termes relatius el resultat semblés una punxada.

Lògicament, la minoria que no està a favor de l'estat propi no ha trigat gens a amplificar i magnificar aquest fet, de manera demagògica i per una clara necessitat d'alliberar la tensió acumulada durant tantes setmanes de saber que són minoritaris. Cal no donar-los importància, és una reacció normal del mal perdedor, que en l'ensopegada del contrincant superior i quasi perfecte ja hi vol veure la desfeta. Una mica semblant als canvis
de cicle del Barça, anunciats
des de Madrid després d'alguna derrota o fins i tot d'un empat puntual.

Però la realitat és una altra i cal que tots els que en aquestes eleccions hem cridat a la gent a anar a votar i a defensar l'estat propi, com és el cas de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, aixequem el cap ben alt. Hem guanyat. 2.140.000 vots sobiranistes contra 1.330.000 amb un 70% de participació. Mai abans en 300 anys de pertinença a Espanya, dels quals molt pocs en forma de democràcia, els catalans havíem expressat a les urnes tan clarament la voluntat d'esdevenir un estat propi. I amb una participació rècord que ja firmarien les democràcies més consolidades i que deixa poc marge al dubte respecte al que vol la societat. En l'àmbit esportiu, s'ha estat i s'estarà al costat d'aquest procés, com ho demostra la implicació dels clubs, els esportistes i les federacions.

Les condicions en què s'ha produït aquest resultat el fan encara més valuós:

1. Perquè l'Estat espanyol hi ha posat en contra tots els recursos d'estat i l'oposició frontal dels dos grans partits espanyols. Això vol dir moltes influències personals i professionals, així com molts mitjans de comunicació fent esforços per doblegar voluntats.

2. Perquè el partit guanyador de les eleccions, CiU, és el mateix partit que ha governat el període econòmic i polític de les majors retallades mai dutes a terme per un govern català, i malgrat això, ha guanyat de llarg i ha vist referendat el seu discurs nacional.

3. Perquè ERC venia d'un càstig important, només fa dos anys, per la seva participació en governs anteriors.

4. Perquè si ja és complex redactar i explicar un nou Estatut, més ho és encara explicar l'estat propi. Tot just dos mesos ha estat el temps de què han disposat els partits que el defensen i, malgrat les mancances evidents pel que fa a una explicació detallada, han guanyat per una àmplia majoria.

Tot plegat em serveix per dir rotundament que el 25-N confirma el que la manifestació de l'Onze de Setembre va demostrar: que a Catalunya hi ha una voluntat majoritària d'esdevenir un nou estat europeu. I com a demòcrates, hem d'exigir respecte a la decisió del poble i a l'exercici del dret a decidir.