El mandat de la ciutadania

En un país qualsevol, en unes circumstàncies com les actuals, immersos en una recessió que incansablement segueix destruint ocupació i sotmesos a unes polítiques d'austeritat que continuen deprimint el consum, els governs inevitablement es desgasten i cauen. En el darrer bienni ha passat a Espanya, a França, a Grècia, a Itàlia... i podia haver passat també a Catalunya. Però no ha passat!

Malgrat que Catalunya viu tenallada entre l'ortodòxia de l'austeritat que imposa el Banc Central Europeu i l'asfíxia premeditada i sistemàtica dels governs espanyols –que puntualment espolien fiscalment el país i el marginen en l'aprovació i execució dels respectius pressupostos–, el govern que presideix l'Artur Mas ha guanyat novament les eleccions, obtenint més d'1.100.000 sufragis, més del doble que ERC, el segon partit en nombre d'escons, i aconseguint més vots que la suma de les dues formacions unionistes, el PP i el PSC. Aquests resultats incontestables a Catalunya, encara ho són més si analitzem les dades a nivell estrictament gironí, on el suport a CiU és superior a la suma dels vots obtinguts per ERC, el PSC, el PP i ICV junts. I malgrat aquest fet irrefutable, la realitat és que a l'espai convergent segur, i a bona part de l'espai sobiranista probablement, el resultat de les eleccions deixa un marcat sabor agredolç, que no és fàcil d'interpretar, digerir i reconvertir en energia renovada.

Més enllà del compromís inequívoc amb l'agenda per exercir el dret a l'autodeterminació en aquesta legislatura, és evident que el nou govern que es constitueixi haurà de procurar urgentment garantir un marc d'estabilitat i confiança que permeti reobrir l'accés als mercats financers i reforçar les inversions estrangeres a Catalunya. Tan important com això, però, ho és afrontar amb determinació les mesures necessàries per evitar la fallida de l'estat del benestar i, per si això fos poc, concentrar-se a evitar la fractura social que es deriva de l'increment de l'atur, del final de les prestacions de protecció a moltes famílies i del risc de pèrdua de l'habitatge de desenes de milers de ciutadans. Els posicionaments partidistes de les primeres hores postelectorals no semblen coincidir amb aquesta agenda urgent de prioritats. Ben poc edificant. I ben poc patriota. Sóc dels que pensen que no són temps per al tacticisme sinó que, ben al contrari, com va saber fer Alemanya, ara és l'hora dels grans acords, dels grans pactes per impulsar reformes, per assumir ajustos i, també, per aconseguir que Catalunya es doti d'estructures pròpies d'estat. I a Catalunya, els grans acords han d'arribar de les tres grans forces nacionals, CiU, ERC i el PSC. La ciutadania ha negat al president Mas la gran majoria que reclamava, és cert. Com ho és, però, que qualsevol persona sensata sap que difícilment sortirem de la crisi amb un govern feble i inestable. I sense reprendre el camí del creixement i de la creació d'ocupació parlar del dret a l'autodeterminació o pronosticar el final del capitalisme és com trobar-te a la porta de casa algú que té gana i que et demana ajut i respondre-li que la culpa és del Banc Mundial, dels Estats Units o de la pèrfida globalització!

En la campanya que queda enrere molts hem parlat del final d'una època de decadència econòmica i moral, de l'inici d'un veritable moment fundacional i regeneracionista basat en el somni que podem construir, tots junts, un estat modern i social i liberal del qual ens puguem sentir orgullosos. Resistir un present tan ple de dificultats només és plausible si confiem en la possibilitat d'un futur millor. Aconseguir-ho té a veure amb el fet de saber fixar objectius ambiciosos a mitjà termini, de no desanimar-se a la primera de canvi, però també, pensant a curt, amb una actitud generosa alliberada de tacticismes polítics de vol gallinaci, ara que ens pressionen les urgències de la nostra gent més feble, que ens reclama que actuem, que governem bé... i de seguida!

Les eleccions han servit per retratar amb precisió els punts forts i les dificultats que tenim al davant d'aquest procés. Malgrat les campanyes difamatòries i de la por, malgrat les dificultats de moltes empreses i el patiment de milers de famílies, malgrat les retallades a funcionaris i la indignació justificada, la ciutadania ha donat la cara, cívicament i responsablement, i ha votat amb claredat més sobiranisme i més esquerra. Amb el concurs de republicans o no, mentre els socialistes busquen el seu lloc al món, el nou govern del president Mas ha de fer-se seu aquest mandat de la ciutadania i prendre'l com a nou full de ruta. Un figuerenc, patriota i socialista desenganyat com va ser Josep Pallach va escriure fa quaranta anys un consell ben oportú per als nostres dies: “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L'home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols, però és la seva dignitat.” Ni deprimits ni arrauxats, és l'hora de respondre, infatigables, a la voluntat d'un poble, expressada a les urnes, que vol el seu govern més a prop i més lliure!