El bou i la mula
Caldrà, pregunto, posar bisbes, al pessebre, en lloc de pastors? ¿Caldrà afegir-hi els teòlegs silenciats, en la celebració de la nit més “silenciosa” de l'any?
Avui comença l'Advent, el temps litúrgic destinat a la preparació del Nadal. Això vol dir que, d'avui en quinze, serà Santa Llúcia, la festa que acostuma a coincidir amb el mercat del pessebre. Beneïdes figuretes dels meus somnis d'infant! Personalment, no penso renunciar al bou i a la mula, sense els quals el portal de Betlem ja no seria el portal. A bones hores Benet XVI ens explica, en el seu últim llibre, que al portal no hi havia ni la mula ni el bou! Ja ho sabíem... Probablement tampoc hi havia l'àngel que anuncià als pastors una bona nova, que seria de gran alegria per a tot el poble: “Avui, digué l'àngel, a la ciutat de David us ha nascut el Salvador, que és el messies, el Senyor.” Això és el que importa i amb això en fem prou: el què i no el com. Resulta sospitosa aquesta puntualització sobre la iconografia tradicional del pessebre nadalenc. El bou i la mula són presents en el profeta Isaïes. En efecte: en el capítol 1, verset 3, diu: “Un bou coneix el seu amo, i un ase l'estable del seu propietari, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m'ignora.”
Els pares de l'Església han interpretat aquest verset com una prefiguració del rebuig del Crist per part del poble jueu. I, des de molt antic, la devoció popular va incorporar aquests dos animals al pessebre. Amb el pas dels anys, tal vegada el vertader significat es va perdre, però no la presència constant del bou i la mula prop de l'infant. Una presència que el poeta Sagarra, en el seu Poema de Nadal, aprofita per encoratjar-nos a viure el naixement de l'infant amb la màxima alegria possible. Perquè, si bé és veritat que el misteri per si sol espanta, no és menys veritat que l'infant acabat de néixer “té la carn nua ajaguda a la palla i té les galtes mullades de plor, i vol sentir-nos molt més a la vora, ben aplegats al voltant dels pastors, i vol sentir a la pell les nostres ànimes com l'alè de la mula i el bou!”. Millor catequesi que aquesta no crec que es pugui trobar. No sols no necessitem permís del papa per continuar posant al pessebre la mula i el bou, sinó que necessitem que hi siguin per poder interpretar el Concili en clau de Nadal. I aquí volia arribar.
Fa temps que estem suportant estoicament una estratègia que no té res d'innocent. Des de la primera encíclica del papa Wojtila, Redemptor Hominis, fins a l'últim llibre de Ratzinger, La infantesa de Jesús, no s'ha fet altra cosa que reiterar les “veritats essencials o veritats eternes” (com si no ho fossin totes, d'eternes, si en realitat són veritats) en detriment de la doctrina conciliar, que va centrar la reforma eclesial en el retorn als orígens, per tal de fer visible l'Església de Crist, i no, com està succeint, l'Església del magisteri papal. La col·legialitat i no la suprema autoritat del Primat. L'ensenyament catòlic no ha de ser, com pretén Ratzinger i pretenia Wojtila, apologia del catecisme de la doctrina romana i de la teologia vaticana, entenent per tal la teologia que té el vistiplau de la congregació per a la doctrina de la fe. Per començar, estem en contra de la congregació i del seu vistiplau, que no agrada ningú, llevat dels que formen part de la cúria, que no deixa de ser “l'estable”. I aquí sí que ja no es tracta d'iconografia tradicional, ni de figuretes de pessebre, sinó d'“eminències reals”, de bous i mules amb birreta de cardenal. D'aquest pessebre, Ratzinger no en parla. I és d'aquest, i no de l'altre, d'on ens han vingut tots els mals. El papa Joan ja ho va preveure. Sense citar Isaïes, va donar a entendre que, quan ell no hi fos, els rabadans de la cúria es regirarien contra els pastors de les esglésies locals, metàfora viva d'aquells altres que dormien al ras vetllant el ramat. Caldrà, pregunto, posar bisbes, al pessebre, en lloc de pastors? ¿Caldrà afegir-hi els teòlegs silenciats, en la celebració de la nit més “silenciosa” de l'any?
No dic que no. Fa temps que interpreto el Concili en clau de Nadal. Allà on abans hi veia un tour de force entre conservadors i progressistes, ara hi veig l'eterna baralla entre els pastors i els rabadans. “Guanyar o perdre la batalla, com diu Sagarra, era una qüestió de vida o mort”. La batalla es va perdre, però la guerra, no. La guerra continua. El degoteig de víctimes és constant. Als represaliats a punta d'alba (Hans Küng, Congar, Chenu, Teilhard, Schillebeeckx i Häring, per no citar-los tots) s'hi han afegit els de l'hora foscant (Estrada, Castillo, Forcano, Vidal, Tamayo, Pikaza i Pagola, noms ben propers, però no únics). Per no parlar de l'Amèrica Llatina, on l'estratègia anticonciliar ha fet estralls. Ja no es tracta de saber si l'home pot viure sense Déu, sinó d'afirmar que no pot viure sense el magisteri catòlic. El magisteri del bou i la mula de l'estable, els quals pensaven que el món era immutable. Precisament perquè el seu únic món era l'estable. Ratzinger en parla per afirmar la virginitat de Maria. Jo els posaré al portal pensant en la cúria.
