L'agutzil i el bosc

Deu ser propi de la naturalesa humana no saber valorar les coses extraordinàries que tenim mentre les tenim i, en canvi, lamentar-nos un i altre cop de no tenir-les un cop les hem perdut. Això ens passa en temes tan importants com ara la salut i la companyia de les persones que estimem, i també en altres de menors, o no tan transcendents, que formen part de la nostra vida quotidiana. Un dels privilegis que tenim, i no valorem prou, els habitants d'aquest racó d'Europa, és la possibilitat d'accedir lliurement als boscos. No la tenen altres europeus, o bé perquè no tenen boscos extensos com els nostres, o perquè les lleis en restringeixen l'accés. Figurem amb un llum verd en el mapa europeu de regulació d'accés al bosc. Penso en la sort que tenim en aquest tema sobretot cada tardor quan s'hi produeix el tradicional allau de boletaires i neoboletaires, però també durant tot l'any quan hi coincideixo amb persones que van amb bicicleta, corren, caminen, van a cavall, amb moto... Enormes extensions de territori ens queden totalment obertes, o amb poques restriccions, com no havia passat mai a la història. Remenant en els arxius descobreixes que temps enrere, quan els boscos proveïen la població de productes de primera necessitat, no existia aquest accés tan obert ni la possibilitat d'aprofitar lliurement alguns dels seus fruits. Les autoritats locals ordenaven a l'agutzil que anés pel terme i llegís un ban en què es resumien les normes que els veïns havien de respectar, entre els quals l'ús i l'aprofitament dels boscos com a aspectes principals. “Que no sie ninguna persona que gose ni presumesca aportarsen llenya de ninguns boschs sens llisensia de qui seran ditas llenyas... ni gose metrer foch en ningunas pocesions, boschs sens llicencia”, cridava un nunci l'any 1698 a Sant Cebrià de Lledó (els Metges). De vegades eren els propietaris els qui demanaven, i pagaven, la crida de l'agutzil per advertir que a la seva propietat “ninguna persona gose ni passar ni entrar sola o ab bestiar tant gros com xich, ni tallar ninguna llei de arbres...”. Som afortunats de poder anar lliurement pel bosc en un país que en té molts i que té un clima que permet anar-hi tot l'any. Però això no és un dret natural sinó que ho podríem perdre si no som capaços de respectar els drets dels propietaris. Al final, que se'n controli més o menys l'accés dependrà, com tantes altres coses, de la nostra actitud, del nostre civisme. Esperem que no hagi de tornar a passar el nunci a cridar un ban que ens ho prohibeixi.