Un cim molt llunyà

Encara que en les negociacions entre CiU i ERC ja hagi emergit la possibilitat, expressada per la secretària general d'ERC, Marta Rovira, de celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya el 2013, la veritat és que el procés cap a l'emancipació nacional es percep llarg, costerut i dolorós. Decididament, la privació d'instruments de poder que ha caracteritzat la vida pública catalana d'ençà de fa més de tres-cents anys ens continua confinant a la poca traça, a l'autoengany entusiasta i a la ingenuïtat política. Podem excel·lir com a creadors o com a comerciants, però quan es tracta de calibrar les forces per superar una situació de dominació ens deixem seduir per les abstraccions, per apel·lacions a una idea de justícia que no amaguen a l'adversari els nostres punts febles, i per la fantasia de concebre artefactes de govern tan sofisticats que no provoquen cap efecte i que ens fan retornar a la casella de sortida, fins i tot davant d'un estat en fallida, desarticulat i sense cap mena de prestigi internacional com és Espanya.

A la majoria sobiranista contundent que es va revelar el 25-N, tant en vots com en escons, cal restar-li de bell antuvi la feblesa de la força guanyadora dels comicis, CiU, i del lideratge del president Mas que havien de dirigir el repte. I en part aquesta fractura, aquest error de càlcul, té molt a veure amb el fet d'haver deixat a l'altra part massa temps per pensar després de la desconcertant manifestació de la Diada. En comptes de propiciar un gest transformador immediat, Mas va buscar una font que reforcés la seva legitimitat i, amb tot, ho va fer sense convenciment, sense acabar d'abandonar les fórmules ambigües que tant han caracteritzat els avatars de la Federació i que, a més de no seduir la part del seu electorat poc procliu a aventures, tampoc no li van permetre, gràcies a l'ajut de Duran i Lleida, sumar bona part dels convençuts. I, és clar, l'aparell espanyol va reaccionar, com continuarà amb les seves maniobres arteres a mesura que s'allargui el procés. Gaudeixen encara d'instruments de coacció molt persistents, des d'una bona colla de poders empresarials, financers i mediàtics, fins a una administració i un aparell judicial i policial, passant per les vacil·lacions inquietants del citat Duran i Lleida i de la cúpula d'Unió que en qualsevol moment poden dinamitar la majoria de 50 diputats de CiU al Parlament.

En aquesta tessitura, confiar que amb el suport parlamentari d'ERC i un parell de gires pels EUA i per algunes cancelleries europees la consulta de sobirania caurà com fruita madura en un termini breu és, novament, no tocar de peus a terra. Es tracta de plantejar una independència de manera tan singular, tan innovadora, tan presumptament moderna i diferent de com s'han fet les independències en el món que ens acabaran devorant les mateixes indefinicions, les mateixes frustracions i la mateixa residualitat que volíem deixar enrere amb al procés.

A part d'una majoria social evanescent no hi ha cap element sòlid ni cap canvi de fons que permeti contradir la següent cadena de vaticinis: el Parlament de Catalunya aprovarà una nova llei de consultes amb la intenció de preguntar a la ciutadania sobre “l'estat propi” el 2013 o 2014, el govern espanyol impugnarà la consulta i el Tribunal Constitucional espanyol la suspendrà i la declararà inconstitucional. Fi de la història. Després ens tornarem a manifestar amb tota la indignació i serem allà on érem amb la diferència que el deute de la Generalitat s'haurà multiplicat i que la intervenció estatal sobre les finances catalanes serà més asfixiant. De fet, la seqüència d'actes no s'allunyarà gaire de la consulta que va plantejar el lehendakari Ibarretxe el 2008 i que fou sepultada per la jurisdicció constitucional amb el corresponent sacrifici polític del líder. Com sempre l'analogia no és del tot exacta perquè a Euskadi gaudeixen d'un concert econòmic que els permet administrar eficientment l'autogovern malgrat les convulsions mentre que a Catalunya el col·lapse financer i el drama social que se'n deriva es va accentuant cada setmana.

El viatge només es podria alterar si la rèplica al bloqueig constitucional espanyol per part d'aquests suposats 87 diputats catalans partidaris de la llibertat nacional consistís en un acte de ruptura, una declaració unilateral d'independència, per exemple, però a CiU no hi ha la voluntat ni la tradició per propiciar un terrabastall d'aquesta magnitud i tampoc és que l'ERC de les darreres dècades (a diferència d'allò que succeí durant la República) estigui en disposició de provocar una gran sacsejada. Si es mantenen a l'oposició més aviat hi ha el perill que continuïn obstinats en l'objectiu d'erosionar CiU per tenir finalment l'oportunitat de ser hegemònics en el proper envit electoral.

El paradigma de la política autonomista, doncs, sembla que continuï sense canviar. Així es manifesta, per exemple, en les propostes d'ordre econòmic que Junqueras planteja per estintolar la majoria de CiU al Parlament: la taxa sobre dipòsits bancaris, la taxa sobre transferències i la taxa sobre transports són tan susceptibles de ser suspeses i declarades inconstitucionals pel Tribunal Constitucional com la mateixa consulta independentista. Aquestes marrades encara ens allunyen més del cim i hem de ser ben conscients, almenys ho han de ser aquells que tenen la responsabilitat de comandar l'expedició, que tenim una portentosa majoria però que ni tan sols aquesta majoria pot estar mobilitzada sempre sense algun resultat clar cap a la direcció correcta.