Opinió

La penúltima frontera

Ara, tres setmanes després de les eleccions, ja sabem que els vols intimidatoris de l'exèrcit de l'aire eren per distreure la nostra atenció, perquè miréssim cap a una altra banda, allunyada de l'escenari principal on es concentraven les ofensives més importants. Així doncs, mentre miràvem al cel i mentre havíem de tornar a patir els obscens tocaments de vells unionistes disfressats de federalistes, la principal acció política de l'espanyolisme antidemocràtic se centrava en una quíntuple ofensiva: 1) pressionar la UE perquè es pronunciés en contra d'una Catalunya independent; 2) focalitzar tot el problema català en la figura d'Artur Mas; 3) consegüentment: torpedinar la figura de Mas a través de la filtració d'un gravíssim informe difamatori, propi de la guerra bruta; 4) dividir la societat catalana amb criteris ètnics (“aneu a votar: som més i guanyarem”, va exclamar Alícia Sánchez-Camacho), i 5) confiar que a partir de les eleccions la paralització política del sobiranisme es consolidaria amb l'escanyament econòmic de la Generalitat i amb un intens procés de neoespanyolització, com ara el que promou el ministre Wert amb l'esborrany de la LOMCE, unes directrius que volen seguir el mateix procés d'anihilació de l'idioma català perpetrats al País Valencià i a les Illes Balears.

La jugada és meridiana. D'una banda, es tracta d'agitar la societat civil tot confrontant catalanoparlants amb castellanoparlants. I, de l'altra, es tracta de lesionar encara més la llengua catalana per aconseguir, a curt termini, que un importantíssim segment de la població de Catalunya desconegui el català i, així, ja no tingui cap mena de sensibilitat per un dels punts cardinals del catalanisme (la llengua), ni trobi en la llengua catalana cap factor d'identificació social, ni tingui accés al discurs del catalanisme. A partir d'aquí el monocultiu de l'espanyolisme, de dretes o d'esquerres, tant se val, ja serà un latifundi.

Estem davant d'un constant cop d'estat servit per fascicles. Som en un dels llindars de la història. I potser aquesta legislatura necessitarà un govern de concentració nacional. La urgència i el dramatisme exigeixen un assaig d'enginyeria política, dificilíssim però no impossible: conjuntar el pol nacional amb el pol social. Amenaçats de desaparèixer, caldrà mobilització ciutadana, transgressions de lleis, objecció fiscal, hisenda pròpia, un criteri articulador de la nostra societat i sistemes d'autoprotecció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.