Mantén la calma i considera Unió

Especialment d'ençà de les eleccions del 25-N, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu dels catalans la idea que Josep Antoni Duran i Lleida és un polític que distorsiona l'intent sobiranista de Catalunya. A mi, el martirilogi a què se sotmet el polític Duran em sembla injustificat si es té en compte que el nostre país s'ha passat els últims 35 anys defensant i exercint la legalitat estatutària, majoritàriament i sense manies; quan, precisament, l'Estatut d'Autonomia és l'acceptació d'una Catalunya amb la categoria d'ens subestatal; és a dir, sense sobirania. I aquesta pruïja autonomista l'ha avalada sempre tothom: des de les manifestacions ciutadanes de l'Assemblea de Catalunya, la dècada dels setanta (Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia i Volem l'Estatut), fins a tots els presidents de la Generalitat, tots ells grans defensors de l'Estatut (primer del vell i després del nou), des de Tarradellas fins a Mas, passant per Pujol, Maragall i Montilla i incloent-hi tots els partits de govern de torn, també els consellers d'ERC i d'ICV. Podem dir, doncs, sense por d'equivocar-nos, que el monopoli de la tebiesa sobiranista no és exclusiu de Duran en la història contemporània de Catalunya.

Catalunya, potser el país més laic del món, ha protagonitzat un episodi curiós tallat pel patró de la doctrina catòlica: els 35 anys de pecat autonomista s'han volgut redimir fent propòsit de l'esmena independentista una tarda vespre de setembre del 2012. I, un cop feta la confessió, només calia complir la penitència. Com que la culpa és molt negra i ningú no la vol, aquest país salvat gràcies al penediment ha pres l'acord tàcit de fer complir la penitència a Duran, de manera preferent. I aquí som. Els imitadors televisius i radiofònics tiren de beta amb el recurs fàcil de Duran. Els ninotaires, també. I els articulistes. I els tertulians. I els comentaristes de web. I els informadors. I a Convergència li tenen moltes ganes. I a la resta de partits, moltes més. I a Unió mateix, alguns li han plegat i, els altres, callen en lloc de defensar públicament el talent i l'estratègia del seu líder i el llegat polític incalculable del seu partit. En l'escenari maniqueu que hem dissenyat, amb una societat més atreta pel pensament simple que pel complex i més enlluernada per la concreció que per l'abstracció, a Duran se li ha assignat el rol de dolent: una autèntica cerimònia de la confusió o un acte d'estricta mala fe, o les dues coses , aprofitant l'eufòria de l'instant.

Confondre l'adversari amb l'enemic no és cap bon símptoma per a un país que vol ser un estat. Indubtablement, Unió és un adversari polític per a la resta de formacions, començant per Convergència, malgrat les més de tres dècades de vida en comú, i acabant per la CUP, malgrat que els seus tres diputats hagin pres possessió aquesta mateixa setmana. I Unió és un adversari polític per a les formacions tradicionals del catalanisme d'esquerres, ERC, PSC i ICV-EUiA. Però, ja sigui per raons que, per als uns, tinguin a veure amb el model de societat o, per als altres, amb la qüestió nacional, confondre l'adversari amb l'enemic és, a banda de demagògic, pervers pel que fa a un futur en què, tot i les diverses sensibilitats, necessitarem més acords que desacords, i en què els vells sectarismes estaran condemnats a la regressió.

L'enemic de Catalunya no és Unió, per molt fàcil i senzill que resulti caricaturitzar l'home de la testa calba i la ponentina parla. L'enemic de Catalunya és qui ha empobrit el país amb l'economia especulativa i els impagaments, qui l'intenta dividir per raons de llengua i cultura i qui li vol negar el dret al màxim autogovern. L'enemic de Catalunya és: (“No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por”). Tanmateix, caldrà parlar, caldrà debatre i caldrà negociar amb l'Estat espanyol. Com caldrà, així mateix, teixir complicitats amb les institucions europees i amb la comunitat internacional.

En aquest segle XXI, passar del pessimisme a l'alegria requerirà fer un gran pas endavant, però fer-lo ben fet. Els antecedents històrics ens demostren que sempre que Catalunya ha negociat un avenç en matèria d'autogovern ho ha fet des de la vessant política, però a l'altra banda de la taula ha topat amb la vessant jurídica. Així, totes les negociacions han començat amb alegria i han acabat amb pessimisme: ja li va passar a Macià el 1932 i, més modernament, va passar el 1979 i el 2006. Amb vista al 2014 o quan toqui, ens és imprescindible passar del pessimisme a l'alegria. Per això: mantinguem la calma i considerem Unió. Vaja, si no volem que les rialles acabin en ploralles.