Gràcies, Mas; gràcies, Junqueras

Catalunya està davant d'una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l'oportunitat de construir un nou país. Aquesta afirmació, inclosa en el redactat del pacte que avui signaran Artur Mas i Oriol Junqueras, ja ho diu tot. El text que avui rubricaran els líders de les dues formacions deixa clar que es tracta d'un document per a la història que allunya alguna de les pors que teníem fins ara. Es tracta d'un acord valent, ben estructurat, gens descafeïnat, que diu les coses pel seu nom (parla de “l'incompliment sistemàtic dels acords per part del govern de l'Estat” i de “la manca d'atenció a les últimes demandes legítimes”) i que posa calendari a un procés que no té marxa enrere. I no té marxa enrere perquè avui ja hi haurà una data damunt el calendari, el 2014, i la firma serà el tret de sortida d'un procés que ara haurà d'agafar velocitat per garantir que, a banda d'arribar-hi, el sí a l'estat propi pugui ser l'opció majoritària. La signatura marca també un altre fet clau, i és que només a partir d'avui veurem de veritat quina és la reacció que provocarà el document: a l'Estat (on s'intueix que tot el que ha passat fins ara contra Catalunya serà ridícul en funció del que pot passar a partir d'ara), però també, i sobretot, a Catalunya, on ens endurem més d'una sorpresa. A Mas i a Junqueras, i als equips negociadors, se'ls ha de felicitar per la valentia de l'acord. Però que tinguin clar que ara ve allò més important, que és arribar en condicions al 2014. I per això només hi ha un requisit indispensable: resistir totes les andanades, de dins i de fora, que rebran durant aquest 2013.