La Lizaran

Hi ha l'“ascensor social”, metàfora locomotriu que parla de la possibilitat personal d'accedir a estadis superiors en l'escala de la societat, i podríem parlar, per a més concreció, de l'“ascensor teatral” i posar d'exemple Anna Lizaran, enlairada al Teatre Lliure, al Nacional i als millors teatres europeus després d'haver començat per la Passió d'Esparreguera.

Si en féssim recompte, trobaríem al món molts actors que s'han iniciat en el teatre d'aficionats. Ara: una cosa és el teatre d'aficionats i una altra, la Passió i els Pastorets, fenòmens teatrals molt circumscrits a Catalunya. El teatre d'aficionats pot ser estable o no. Una colla d'amics es reuneix i decideix aixecar un text. Més endavant, si en tenen l'ocasió i les ganes, potser n'aixecaran un altre. Pastorets i Passions, en canvi, demanen dels actors i de l'aparat tècnic dedicació, disciplina i continuïtat perquè cada any, cíclicament, arriba el moment litúrgic de tornar-los a representar. I aquí, quan dic “moment litúrgic” vull dir que aquests actes més o menys sacramentals vénen marcats pel calendari religiós i vull dir també que comporten molta cerimònia individual i col·lectiva. A Catalunya, el “verí del teatre” l'inoculen, amb les excepcions que es vulguin, Pastorets i Passions. Després s'hi interposen l'Institut del Teatre, les estades a l'estranger, la freqüentació de festivals, però primer hi ha Nadal i Setmana Santa.

Hem coincidit a dir que vam veure Anna Lizaran per última vegada, al Nacional, conduint amb dicció perfecta i esplèndids moviments i canvis de registre tot el pes d' Agost, però no és cert del tot. La vam veure també, d'alguna manera, a La bête, el muntatge que la malaltia fatal li va impedir de protagonitzar. Contemplàvem Jordi Bosch, el seu substitut, i tots pensàvem: i això, la Lizaran, com ho hauria fet? Com hauria afrontat el monòleg endimoniat de mitja hora? Com s'hauria rebolcat per terra? Com hauria passat de la comèdia a la tragèdia? I ens coneixíem tant la Lizaran, li havíem seguit tant la trajectòria, ens l'havíem fet tan nostra, que era com si la tinguéssim allà al davant i la poguéssim assenyalar amb el dit. I això que en Jordi Bosch se'n va sortir admirablement i semblava que el paper fos seu. És que si la Lizaran “pujava” de la Passió, en Bosch ho fa dels Pastorets.